"un matí d'hivern" (poesia comentada)

UN MATÍ D'HIVERN

Aquesta...la! imatge que evoca aquesta "poesia" és real. Va passar entre els anys 2008 i 2010. Un matí d'hivern, cap al Març... o potser al Febrer que el Sol també escalfa a La Plana de Osona amb la quietud de l'aire tenia tot just deixada la feina al 2007 (novembre) la costum de sortir de la vella casa i cercar-ne (del Sol) l'escalforeta. Em preguntava ara i m'imaginava, quan decicia de "comentar-la" (també) si realment... a quina edat ¿eh? si totes aquestes faules que llegim de petitets (fins i tot jo -que ho feia tot sol al pis de dalt-) no seran "basada en un hecho real".

Vull dir que si de fet els ocellets i les cuques, potser les cuques no tant, però els ocellets tenen una mena de territori prop del seu niu i escannegen fins i tot les coses que hi pasen, fins al punt que l'escarafall de la cua de la pardala, no ho sabrem mai (d'aquella pardala) no sigui com un tirar la cendra de la cigarreta i no una concreta insinuació. És a dir, la pardala, es va llevar més d'hora que jo i també havia vist la formiga morta i no li importava... el que fa que ara mateix no m'atraigui tant per la seva naturalesa.

Més aviat advoco per una mena de instint en la mirada que faria que bé si era un pardal "echao pa'lante" amb pretensions de una fèmina, que seria jo, certament inconmensurable no podria defugir les morts inexplicables i convidaria a la seva llar com a no-cuca que soc.

Dormo llevat i rau l'Altra Vida,

d'un fred matí al que li surt el Sol.

El cerco, assegut a les escales de pedra

i veig, encara, la cendra d'ahir.

Dormo llevat vol dir, evidentment, que bado. Malgrat tot, i potser no en aquell moment mateix, penso que "l'Altre Vida" la que podria haver viscut si no hagués mai hagut d'anar al Taller i de tot seguit sortir amb amics i m'hagués dedicat com m'estava aquells dies al jardí i als pàrams del voltant, no hauria pogut desenvolupar un coneixement del medi que de fet, un cop abandonat, com la vida laboral, és cert que "no serviria per a res". És considero una gran pregunta. Per a mi.

És ben cert que ja hi havia alguna formiga el dia abans i que quan la tirava, "educat" com estic a no tirar-la a terra (la cendra) a dintre de casa em preguntava (ahir) allà fora què passaria amb la cendra i les formigues. I doncs es concreta el pensament en el passat més immediat.

La formiga és morta, i em preocupa...

vagament, perquè la pardala jove

escarafalla la seva cua i piulant

i sacsejant-la m'ensenya el seu niu.

La formiga era morta allà al terra de pedra. Em dol. Sabem ara que les formigues mengen del què transporten sinó no s'entendria la mort (que evidentment és per intoxicació) amb només la presència de cendra de la cigarreta. No sé doncs fins a quin punt la generositat de la pardala en distreure'm (la devia sentir a piular) i "convidar-me" movent la cua amunt i avall a seguir-la, suposo que cap el seu cau... s'entendria que els ocellets no tinguin les cases gaire amunt dels arbres perquè en principi i afecta més l'aire fred i el tingui com sembla arran de terra. Sota el pi de la veïna. Recordo anecdòticament que vaig fer, elaborar la hipòtesi inverosímil (no estàvem a la Primavera i per tant la pardala havia ja de tenir "més de un any") de que l'ocel fos molt (massa i agosaradament) jove.

Estava fumant altre vegada

i tirant més cendra, ara a l'herba,

no fós cas. Ella salta, vola baix

i s'arrau a sota el pi del veïna.

Com un home que no vol destruir tot lo que per on passa, amb una mena de "Consciència Social del Medi" m'esforço, relativament, a tirar la cendra més enllà del paviment, on passarà dissimulada i hi hauran altres cuques que no només formigues (a matar). La cendra -tot i que no sé si la de cigarreta també) és un abono molt bo.

El vol concret de la pardala esdevé definitiu per al cas. Potser perquè no s'alça amunt i cerca una branca la considero tant jove (que no sabria volar) i engelosit de l'agilitat que demostra ho voldria fer també jo i així ho somio fer mentalment mirant, inconscientment, de no quedar trasbalçat per la pèrdua de contacte. Dir que el més rellevant de precisament aquell contacte és el visual. La pardala em mirà a mi i jo la vaig mirar a ella i això és tant indiscutible com difícil de demostrar si no t'hi trobes tu una altra vegada en un camp o un jardí.

Tant és així que la Llei fa

que hi hagi tanques que no puc saltar.

Somio, però, que corro, que salto endavant

que aterro rodolant passada la tanca i que...

La vida, en contraposició a l'Altre vida, el Món de la Propietat fa que hi hagi una tanca que sembla que amb un cop de cames la pardala salti (la tanca) i com he dit evalúo la possibilitat de la que he intuït m'ensenyava des de la seva posició inicial (a prop de un boix recordo) m'hauria ensenyat el pi. L'avet. Com el de l'acudit de "con que un Fortuna ¿eh tito?" de l'Eugenio respecte del que s'està fumant un "petardo" evalúo la possibilitat de mirar de seguir la pardala sense abultar el meu propi i inevitable bulto (sorollós)

Ai l'as: silenciosament, oloro

el cau d'amistat i moixaines,

dolces i suaus que les seves plomes

arraulirien a la meva faç.

En realitat doncs, hem conclòs avui es tractaria d'una distorsió de la realitat. La pardala m'allunya del perill del lloc on ha mort estranyament la formiga i jo penso en les arts amatòries. Un, certament, despropòsit.

L'altre vida crida, omple l'oïda

i passa algú. No l'he tornat a veure,

i si ho he fet no l'he sabut conèixer.

No viuria sense trepitjar, valent!

Com la mateixa pardala ha fet, en el moment precís, el so del que m'envoltava llavors ha fet que em sembli que devia estar passant algú a peu pel carrer de manera que bado cap a un altre lloc sense que sigui cap trauma sonor. Suposo que l'Altre Vida sap que la pardala deu estar com diria en Manuel (de Barcelona) del Fawlty Towers: la pardala està "sonada" i no s'escau que em preocupi de indagar on s'ha posat.

Prou sola és la vida,

com perquè no ens entenguem.

L'altra vida vol temps i risc, i,

és per no cercar-la que encara visc.

El cert és que no va haver-hi temps ni propòsit, intenció de cercar l'Altre vida en aquell moment no tenia cap mena de cabòria en relatiu a la infància (que no s'havia desenvolupat mai abrigant-me i sortint al Sol un matí d'un dia de cada dia perquè era al col·legi sempre) i ha estat ara que hi he pensat. ¿per què? Nostàlgia suposo. Una mica és el que penso definiri al poema en general to i estar redactat en present per evocar un record més viu a l'hora d'expressar-lo

                                   Josep Salvans (2020)