Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2021

Em fa "malestrugança"

Doncs jo avui he llegit el pròleg d'un llibre de... bé! entre 1964 i 1968, tot i que va passar desapercebut (vista una obra anterior de l'autor (Herbert Macuse, 1989-1979) que explicava el que al 1975 (per tant, quan agafem un llibre que se'ns diu de 1968... doncs que ja sabien coses de Franco! Per exemple el que era un <i>felipe</i>. del Frente de Liberación Popular i les disputes que hi havia per exemple ¿per què? en els sindicats d'estudiants. Els convido a fer una reflexió sobre aquest fenòmen -vostès que <i>s'hi entenen</i>-.  Vull dir, de: ¿per què s'incorre en aquest regresionisme (a la postre: Les universitats ja no són el que eren) propagació del pensament "il·lustrat" en una òrbita d'esquerres an un pais com el nostre? Seria que formàvem part d'un altre Món? Per exemple les vacunes Rússes i Xinèses s'escampen per arreu del Món! Mentre que les aportacions "d'Occident" (recordem: "Soy el Vi

"Alegre tornada des de Damasc" (El Marxisme es desmitifica)

 Crec fermament que els ciutadans, nens i nenes... Encara recordo que vaig aprovar el 3r de BUP sense llegir ni El Quijote a classe ni empassar-me el "Tiempo de Silencio" de Luís Martín Santos. Em sembla que no vaig ni encomanar el llibre que havíem de comprar a cap llibreria ni a casa, perquè jo ja als 16 anys no tenia diners ni cap paga "estable". Tant és així, però, que de més "avançat" quan em volia implicar en l'estudi (sempre cap al mes de Setembre) per estudiar, precisament, i donat que havien passat dos o tres anys i que ja treballava em comprava llibres tontament. En tenia tot un reguitzell: De Dret, d'Economia, de literatura, d'aventures etc. Un bon dia vaig tocar una tubería de plom i em vaig emprenyar amb "els de Baix" que sempre rentaven els plats a l'hora de llegir i que feien sonar els sobre-eixidors dels dipòsits d'aigua adamés de fer ressonar les tuberies. El Dissabte següent tot i que ho havia advertit a casa

"Aquí también están los Dioses"

Això, és el que s'explica que va dir-els-hi Heràcit a uns deixebles que el van atrapar en una cuïna. Aquesta anècdota li encantava al, precisament filòsof dels nostres temps, a qui em referia ahir amb lo de la Circumstància. El senyor José Ortega i Gasset. En aquest sentit, a la cuina -ara que fins fa pocs mesos, el programa estrella de la TV era el MasterChef i tots ens hi veiem en això de cuinar- doncs que hauríem de seguir, a l'hora de manifestar-ens-ha, tot un reguitzell de pistes, per exemple el sostre Malthusià que va provocar... I, fins a tres vegades, el des-desenvolupament de les Pandèmies... Així doncs si sant Gem de Bourges es diu que ell mateix havia estat forner, i que se l'invocava per fer venir la gana, no menys cert que Sant Honorat va fer arrelar un pal dels que es fan servir per entrar i treure els pans del forn i es va convertir en una morera explicaria que la gent, com els cucs de seda, es mengéssin en comptes de fulles de morera el pà àvidament. El pa é

Fixem-nos: A què podríem referir-nos amb el mot EPOPEIA?

Així, a "bote-pronto", recordo ara una pel·lícula (de Al Pacino, o potser millor dit: AMB Al Pacino) que es deia, en castellà: " Un Domingo Cualquiera ". Què ho deu fer, que tal i com van les coses de gladiadors no persistim, encara ara, -i sobretot amb la Pandèmia- a progressar en la formació " geosocial " de la canalla? (m'invento aquest manlleu construït amb el que en diuen, els Historiadors, les condicions o les característiques geopolítiques d'abans, geoestratègiques , fins i tot, de les que, normalment es destaquen comprimidament sempre les de ABANS de una Guerra. Això, que ens encimballa a una qüestió que explica per exemple Michel FOUCAULT (filòsof Postmodern): "La Naturalesa Humana, és una cosa que no existeix". Foucault, com haurem pogut preveure amb unes breus nocions comunes de etimologia, era Francès. Pretendre que: Humana; NO SERIA dir Cristiano-catòlica; i doncs considerada (per Foucault, s'entén; vistes diferents atro

Caga-t'hi Manolo!

 Estic fent molta feina. Ja me n'emprenyo una mica. Tinc cinquanta anys i onze mesos (el dia vuit de Juny trencarem l'ou nou: Camí dels 52). Suposo que no us deveu pas panser qua ara ja ¿sóc massa vell per a fer segons què? La veritat és que sí, que sóc, en efecte, massa gran. Que la Pandemia fins fa tot just tres mesos no ens deixava sortir de casa en una mena de quarentena inexplicable i saltada a la torera per tanta altre gent fins al punt que no sabíem què collons passaria després. O sigui dos mesos sense caminar per res, sense fer exercici de cap mena, la Fisioterapèuta havia agafat la Covid i no ha estat fins que podem sortir que ha escollit un grupet de "glòries" (un par de perlas) a trotar pel pari que no deu tenir ni vint metres en linia recte i de forma triangular. Diu que ens hi han psat un gimnàs, que algú mentre jo era a planta hi va tirar des del carrer: sempre té les finestres obertes tot i la fusta que hi havia + el parquèt que va cremar gairebé la esg

Un País de pandereta!

 Estava llegint ara fa una estona un correu d'aquests, una mica de culturitzars, una mica de fer el merda que deia la meva mare. Sobretot quan el cap de setmana llegia el diari que duien a casa, el pare i la germana des del negoci durant cada dia (de la setmana). Era un newsletter (un butlletí) sobre els nous diners electrònics dels governs. Diu que aviat no estaran els nostres diners als bancs ni caixes, cada cop ens torbem més lluny d'allò de demanar cinc eurets el divendres al directiu de "l'oficina de tota la vida". Ja deu ser jubilat anticipadament i barrejant-ho amb el que m'estic llegint a "la Edad de la Sinrazón (Insensatez)" ja deu estar a ca seva cobrnat comisions + la pensió + algun treballet o informe puntual i a temps parcial compatible i gaudir de la companyia d'una esposa "feta a mida". El gran problema d'aquest país és que a la gent que surt a l'estranger la tracten tant i tant bé que ens pensem que hom ens esti

Sant Joan del Laterà

 També coneguda com la basílica de San Juan Ante Portam Latinam o San Juan de Letrán va ser, allò que en diuen "erigida" (construida, aixecada) el segle III pel sant Pare Silvestre Primer, de nom Ciríac (que era, el dia 4, el seu sant). Es diu que hi reposen les restes de l'únic apòstol que en principi no hauria mort en el martiri... més que res es devia dessistir per part dels romans. S'explica que aquest apòstol seria sant Joan Evangelista a qui van fer-lo dur a Roma per posar-lo en una gran olla d'oli calent. Només de entrari el foc es començà a refredar i no va poer ésser martiritzat. Potser per això ell parla de si mateix com aquell deixeble que Jesús tant s'estimava . O bé delirava de prendre's l'Esperit Sant ell tot sol. Sobre la Creu de Crist, un tema força recurrent en temps del Sant Pare Silvestre Ir (cap a l'any 340) es diuen dues coses molt interessants; Primer, que jesús no hauria portat mai la creu sencera, que era comú que es clavés

El dia de la mare.

 S'escau que, me n'adono, divaguejo en reiteracions a tort i a dret sobre un seguit de mateixes coses. Que si aquest sant va fer allò, que si resulta, com és el cas, ens ha enganyat EL CORTE INGLÉS, en això de "el Día del Padre"... i amb curiositats que ja sabeu de mi i que per més ganes que hi posi jo a l'explicar-les resulten, per denunciables i reprimibles, tot un reguitzell de injustícies, diria jo, que en fan " a la postre " quelcom d'ordinari. Considero que ben poca gent de la que duu una vida memorable, és a dir que seria d'un cert interès, sempre... jo diria que puntual, i, cíclic -és veritat!-, oportunista fins i tot per part d'un editor.. de memòries, és clar! i tenint en compte, sempre... que som impròfugs a la beligerància de la que es considera reproducció agradable dels personatjes (ara que han sancionat en Koeman per dir-li això: "eres un personaje" al quart àrbitre, en el partit que va perdre el Barça, incomprensible