Entrem en substància

Avui Dissabte, 13 de Juny del 2020 ha passat gairebé la setmana del meu 50è Aniversari. Les coses... ¡Totes!... han volgut que pogués gaudir de un ordinador nou. Un portàtil! (feia gairebé deu anys que no en tenia cap d'altre) que van acabar amb tant desgraciades històries:

1).- Un el HP (com aquest) va acabar moll a l'estudi a sota de les cisternes d'aigua quan no sé en què m'havia embrancat contestatàriament i el regater d'aigua, tot i algunes precaucions aquells mateixos dies va acabar per fer-lo malbé.

2).- L'altre, un VISA, me'l van comprar em sembla que també per un meu aniversari i el vaig canviar per un o mig pollastre. Va ésser una mena d'acte "romàntic"? i d'alliberament amb tot lo que tenia del taller. Però un ACTE SOBRETOT INCONSCIENT. Va costar uns quatre o cinc-cents Euros. És un episodi trist, que no m'estic de mencionar ni esquivo -perquè va ésser així- però en el que no incidiré per motius evidents.

Ara sembla que s'ha calmat el tema recent (que va motivar suposo el "alarido" que us deia de l'anar a sant Boï de Ll. La veritat és que em fa molta mandra de fer les maletes i haver de llençar la meitat de la roba que tinc i papers i coses que no em podria endur. Tanta mandra com quedar-me a viure a Manresa i de moment, mal per mal, farem el que dugui menys feina.

Sé que no em duu sort el posar-me a queixar-me de les persones que m'envolten: Em va passar em lo de quan feia de jardiner (em vaig quedar sense feina i sense ingressos extra i vaig passar molta penúria és cert!). Em va passar quan em queixava -i per més raó que tingués!- dels companys al pis de Manresa i em van tancar en una residència, on no haig de fer massa coses per viure i gaudeixo d'una certa independència social en forma de la possibilitat de marxar d'hora i estudiar i escriure a Internet i a més em sento acompanyat per la parella i tal.

És més aviat un tema de orientació de futur: Se m'obra la possibilitat amb la Baixa de llarga durada (no oblidem que malgrat el confinament estic de Baixa) de sol·licitar una revisió (al ICAM on he pogut llegir aquests dies "de lleure" ja havia anat jo fa deu anys més o menys, un dia al dematí a demanar una pensió de la Seguretat Social i no me n'han dit mai res en ferm, però em sembla que en no haver cotitzat llavors encara els 15 anys preceptius que m'havia dit algú i així ho he llegit al blog que tenia (i que ningú no ha esborrat d'allí) perquè em donessin el 100%).

La qüestió és que en set anys... (ATENCIÓ dels 40 als 50) no hem fet gaire res que no sigui cotitzar em sembla que els quatre i escaig d'anys que em feien falta per a aquest 100%. Intueixo que el fet que tant l'empresa en la manera de la treballadora social de Ampans, la Fina Riera, m'ofereixi la Gran Invalidès (un 150% de la pensió) i tot i que el psiquiatre en el seu paper de referent més proper em digués que "l'ICAM no té cèntims i que la G.Invalidès no me la donaran pas" i encengués una llumeta en romanent amb el "tu cobres el 55% de la pensió no?" que es va plasmar, la llumeta en atenció a aquests 15 anys cotitzats que us vaig dir que havia llegit al blog.... doncs que de tot plegat: No en tinc prou amb cobrar el 100% i voldria poder seguir treballant. No sé com ho farem!

Penso que, precisament, per a fer això... com aquell qui diu "ja em podria haver quedat a Vic o Manlleu" a la Residència d'allà on s'havia demanat plaça... ¿Com és que es veuen ara defraudades unes expectatives que potser eren irreals? No compto que hagués però aconseguit cotitzar quatre anys vivint a Tona. Noi no ho sé però ara com ara i vist el que he pogut aprofitar per exemple aquest últim entre que any entre que semestre a la UOC em sembla un bagatge curt, poc... molt magre noi!