I aquella partida d'escacs?

No serà, proposo, que lo dels escacs com a joc de, sobretot intel·ligència, però també de paciència i estratègia (un cop es coneixen les principals maneres d'obrir el joc) hagi majorment, estat una mena de motiu de reclam de preocupacions cap allà on se sàpiga s'hi referien els avantpassats.

Vull dir que, segurament, -que no ho sé!- la taula amb la partida parada a mig fer denotava un exercici (de cap de setmana a una segona residència, per exemple) mental i de allisament dels conflictes familiars per exemple, ja que en un bar això es fa impossible. Encara diré més ¿serà que els bars i no els Casals d'avis han deixat de ésser un lloc per a la reflexió i el pausat coneixement del contrincant? en pro de una mena de psicotropicitat manifesta en begudes i combinats per exemple, i més modernament, energètics com ho és el cafè o el vodka amb Red-Bull.

Jo sempre tindré una partida pendent amb el meu pare. Em fa de mal dir... de fet no l'hem començada mai em sembla i si ho vam fer jo estava enajenat mental perdut abans tot just de convertir-me en un pseudo-alcòlic. Ho dic perquè al col·legi (que pagàvem) deien que jo era molt intel·ligent. El meu germà gran també ho deia (i s'hi veia la mà de la mare en suposo que tot un seguit de tripijocs de la infantesa en què jo el superava). Què va passar que els de Ulan Bator no van posar les coses al seu lloc. A ¿quina mena de sensibilitats ens referíem quan proposàvem que el petit no fossi aclaparat per la violència? Una mena de Gran Esperanza Blanca (com en la boxa -que tampoc no va arribar mai a feliç termini-,) que havia de primer ser metge i curar una germana invàlida (com a la Heidi) i després un germà sord. Potser havia jo de fer massa coses per les, bé dintre lo que cap, estar-se des-dels 19 anys al taller i fins als 37 i que em paguessin com a cotitzant 9,5 anys d'autònom i un i set mesos al règim general... Potser tot això s'esdevé que és ¿fer poques coses per la família?

I encara ¿m'havia de deixar guanyar als escacs? Per recordar-ho sempre, potser. Deixem-nos estar de pantomimes: Els nostres pares estaven aviciats per una mena de potestantisme (de potestat) malaltissa i realment tercermundista -com es pot veure en experiències d'Orient- de manera que el millor que podien haver fet era morir-se més joves i deixar-se estar de viure totes les etapes de la seva vida quan havien gaudit de tot i més i els faltava potser una mica de empenta en el gasto.

Per exemple no m'he emocionat gens amb aquella partida i sí -una mica- en canvi quan he sentit aquest matí alguns dels acords del "Knocking on Heaven's door"... serà que ¿soc una màquina?