La temible solitud

L'altre dia li parlava a una persona de Lanzarote sobres "el vacío" -deia ella-. No us penseu ara que m'embrancaré, com alguna vegada hefet, i potser tant com en Zaqueu (aquell publicà que s'enfilà a l'arbre per veure Jesús i Jesús el cridà: "Baixa d'aquí que avui haig de venir a casa teva") en coses del "Espacio Sideral" i tal. Era "el vacío" com a la buidor... de l'esperit, de l'anima, la buidor a la vida etc. Li deia que llegís, perquè ella n'estava fent un tema musical (cançó) que es llegís a Mercè Rodoreda; concretament el conte "Gallines de Guinea".

En aquest conte Rodoreda parla d'un infant que ha anat a viure a un pis nou i que surt, amb el pa amb xocolata, a donar un vol pel mercat. Es troba una paradista que està afogant gallines de guinea penjant-les pel coll de un fil i diu que "aixís els queda tota la sang a dintre i són més bones".

Jo volia parlar-vos, com haureu pogut intuir, i, potser fins i tot heu "obert" el post per aquest motiu: de la solitud. De la solitud, com la buidor, a la vida. De quan s'ha caminat, corregut (massa) o volat massa baix (que diu l'acudit de l'Eugenio: "un home anava a 200 el para la policia i diu: Es que corria demasiado? No, qué va! Es que volaba demasiado bajo"). Doncs això que mentres un és diguem-ne autosufient, en tant que té a casa per exemple tot el que cerca: estimació i suport i fins que precisament per les sortides (amb tot el que comporten de vacil·lar, de jugar, de interaccionar amb la societat, etc.) no se li obren noves necessitats allunyades, i molt! del reprovament; i, per què també la societat vol saber de Cas' teva "de tu madre en pelotas" que deia aquell maleducat i en definitiva un creix -més i menys amb l'ajuda de Déu: "es va fent pujar dreta (la casa)"- sol passar que entre que les lectures per emancipar la joventut no acompanyen, entre que a la TV fan coses molt urbanes entre que de fet "aviat vindran els néts (del germà gran) doncs que fins i tot si així no ens n'hem adonat que feia falta gent a casa per més que tu els volguessis només portar a dormir, que de dies ja estaves prou distret i no necessitaves a ningú... arriba un moment en que els de casa (també marxen) i si la sinergia no havia quedat ben definida, perquè estàvem tots molt ocupats: et quedes més sol que la una i amb tot un seguit de coses maldestrament endreçades de manera que fins i tot si hi haguessin prou caixes i de prous mides no tindries temps d'encabir-les-hi perquè t'assaltaria la imperiosa necessitat de compartir i entabanar amunt i avalla amb tot allò que no tenies present en el moment que et feia falta, perquè estaves distret amb els estimulants o els depresors i ara que ho tenies a l'abast ERA TARD.

Llavors agafes un ordinador (o una llibreta) i estàs perdut! Ja has begut oli! perquè et semblarà que... bé com diu la cançó: "no hay tiempo que se deba perder justificando un retraso"...

Fins i tot quan les persones ja falten i ni sabem on son ni en treiem res de preguntar-nos-ho o de seguir-els el fil a n'aquella colla de desvagats de l'Església esdevé la cosa TEMIBLE i més sola encara.