Les "coses de sempre" no ho són pas!

 Ara llegia la Júlia Costa, l'unica escriptora a banda del desparegut Joan Barril amb qui hagi intercancviat mai quatre ratlles. Ah també en Luís Soravilla (l'autor, perquè n'hi ha varis, de "La conjura de Perregaux" a l'editorial Plaza y Janés) amb qui potser i segurament he tingut més contacte. Suposo que si bé em sembla que Júlia és jubilada en Luís encara deu haver de treballar i va anunciar noves aventures de'n Perregaux per "quan sigui el moment". En Joan Barril es va morir i s'ho tenia molt cregut tot i que li havien dit que "escribía en castellano (només) aceptablemente". De Barril en deferència, no a la seva mort, es va morir cinc o deu anys després del "contacte" (amb mi s'entén), a la seva participació en una activiitat telemàtica de la UOC (d'Estiu) em vaig comprar el "Parada Obligatòria" ell que tenia tres filles una acabada doncs de venir al Mon. En Joan Barril estava precisament "com un tonelillo" i es devia morir del cor. Ens va fer una aportació a aquell "taller" d'Estiu que us deia sobre els "Quaderns de Malte" i recordo tant que en el fragment que ens va triar "de la seva biblioteca personal" es parlava de que per escriure s'havia d'haver estat amb la gent gran i amb els moribunds; però ell deia que quan llavors es reconieixia l'obra de tals contactesel autor "ja feia anys que criava malves". Potser algú s'avindrà a trobar-ho de tant mal gust com fer-li a n'ell, a Joan Barril, un comentari poètic com va ésser el cas i, "donde las dan, las toman"

Llegia de la Júlia, ho podeu trobar al seu blog PARAULES PERDUDES un relat curt que va ésser premiat amb un accèssit, com el meu (l'unic qaue tinc publicat.. la Júlia ja havia escrit dos llibres quan vaig saber sobre ella el 1998) "Torrent de Prades" l'any 2005.

No sé què ho fa que a Barcelona passen aquestes coses (la Júlia és del Poble Sec) que sigui que van i vénen la quitxalla i s'expliquen coses profundes i sopars de duro de manera que no siguin actes íntims o entre la família i una altre persona que seria jo (per al meu cas) que apareixen del no-res agraciades amb tanta cultura novedosa (que sobresurt del què es dóna a la TV) que en cponmtrapartida tenen una tieta malalta. Tampoc la mort, a banda d'un parell de companys de classe a 3r ó 4rt i a 8è, un "estava jugant amb la pistola del seu pare militar (i es va fotre un tret al cap)" i l'altre víctima d'una estranya malatia; deia que la mort, doncs a la família, bé l'àvia sí... però de fet me'n fot de la mort! Un anarquista em sembla que era Bakunin (de qui encara no he llegit mai res) deia que quan un home mort les seves pertineces havíen de ser cremades. No és el cas conegut de Kafka, tant morbós quan el propi Kafka havia demanat a Max Brodd que ho fés de cremar-ho. Penso que quan una persona vol ésser recordada ja se n'ocupa de publicar jajaj