Mentrestant (mentrestant això de la solitud) tenim un megàfon!

"Solitud" és també una obra de Maria Aurèlia Capmany (que he tingut a les mans i que he començat a llegir: recordo que cap al principi en parlar de un gos empre el mot alguerenc de "cutxo" la qual cosa em va transportar a temps de EGB i aquells manuals de català que en posaven exemples - de mots en els diferents, en deien: dialectes- entre ells el de cutxo mateix). Fa poc se'n va celebrar un aniversari (de Maria Aurèlia C. i per tant hi havia alguns pòsters a la biblioteca (de l'Ateneu Les Bases de Manresa, per exemple), i d'aquí que n'agafés l'exemplar.

Ara que la meva amiga, competidora i envejada Júlia Costa -li envejo, sanament tot el que sé que té- se l'ha posat a la boca la Maria Aurèlia Capmany, tot parlant de Benito Pérez Galdós i la seva querida; i que jo l'altre dia també us parlava de la Solitud mateixa (com a arma, és clar... com a reclam) em dol no haver seguit amb aquell llibre ¿per a dones?

Però de totes maneres, penso que vaig fer un exercici de responsabilitat. Mireu! una d'aquelles coses que s'aprenen amb el viure és que precisament ens podem arribar a pensar que viurem sempre, o, si més no, lo suficient. Son els que menys els que "tenen data de caducitat" (per exemple les persones a qui en principi anava destinada aquesta eina (el blog) i que eren els malalts de càncer; que viuen amb els dies comptats i que es veuen, suposo, sovint ofegats pel Cost de Oportunitat: "Faig això o allò altre ara que em queda poc temps" AL final, com sempre passa, no només gaudeixen aquesta colla de més dedicació social per part de la gent i de la medicació per exemple de manera que acaben fent més coses (i més encertades) que tots els altres. Perquè fan pena... és el seu reclam!

Sense dubtar-ho no els canvio l'existència, i fins i tot envejo la predisposició d'aquell que agafa un càncer (sense haver-se punxat mai) i diu "malaltia de reis!" Com la migranya! Certament voler-lo o no tenir esdevé definitiu i cuandomenus sempre els quedarà el consol de, bé! no de "dejar un bonito cadàver" (per allò de vive deprisa, muere jovent y deja un bonito cadàver que feia pensar en "qué feos son los viejos" y que "qualquiera les lava los pies!") que fan una pinta a zombie del "Thriller" de en Michael Jackson que ja t'hi cagues; però en canvi, com a protagonistes de l'acompanyament "estrany" -vull dir que es moren a una edat en què és estrany morir-se; i per tant formen part d'una alteritat manifesta- per part també de persones que els envolten més pacients i predisposades a "sentir" la mort.