Poesia comentada del desaparegut Norbert Casamitjana (Baget, 1970-Vic, 2012)

Benvolguts,

les meves llargues converses amb en Norbert, amb qui compartia una amistat (escindida a voltes) de col·legit ("de tota la vida") van fer que sigui jo, qui, conegui els seus poemes "millor que ningú" i ara us els aniré explicant des de la llibreta.

En concret aquesta primera obra que us comento té ja un títol prou recurrent. La tieta de'n Norbert és tant imaginària que s'esdevé que fins i tot quan ho va escriure i la família l'acusava de cínic, ell ensimismat volia expressar que precisament havia (ell) estat víctima de prous abusos psicològics per part "tota la vida" de la seva germana nou anys més gran que ell com de la tieta (Montserrat) i que com us mostraré el relat expressaria (ho intenta i potser ara que serem més colla a resar-li parenostres hehe al Norbert, és clar es mostrarà la veritat) deia que expressaria la mena de mort-en-vida que patia l'autor, que no va ésser, com jo! mai pare i que es va quedar en tiet per sempre.. fins i tot quan encara la seva germana em sembla que no havia parit però ja era casada. Tot això és culpa de Ràdio Quatre.

LA TIETA NO AVANÇA

La tieta no avança,

rau quieta a la cadira sense dir res.

Els somnis, les il·lusions,

els desitjos i les passions

son ara oblidades.

Sembla d'un cert cinisme ("son ara oblidades") el fet que l'autor es proposés de reviure, reconduir la seva vida -en aquella època tots dos començàvem una "segona joventut" estudiant Dret a la UOC-. De fet l'original era un petit conte que explicava en Norbert, va anar sorgint des de "la força" del títol (la consistència sentimental de l'enunciat podríem dir-ne) que contindria els dos primers versos. En Norbert per altra part, tenia una germana tetraplègica. i d'aquí potser que l'acusessin de cínic per una i altra part (de les dues germanes, una perquè no caminava i l'altre perquè és encara una bruixa)

La tieta no avança, i,

esmicola el temps, els granets de sorra

que esdevenen pols magenta, i,

 no cauen de l'esfera.

Res no és igual.

Esmicolar el temps donaria un caràcter psicopatològic, potser millor psicopàtic propi de la (concreta) família Casamitjana amb dos fills malalts i una mare professora, llavors, de piano ¿feia falta? que "va abandonar a la seva sort" en Norbert quan aquest tenia menys de dotze anys i es va posar a fer classes a casa. En Norbert voltava pels carrers amb els interns d'un col·legi Residència de Tona alumnes que normalment eren rebutjats d'altres col·legis. És ben cert que en Norbert, a casa de'n Norbert tenien un rellotge de sorra finíssima de color rosat que només li havien deixat "tenir" en un parell de ocasions mentre el seu pare hi feia "coses importants".

Que els grans "no caiguin de l'esfera" implicaria el no avançar mateix. Quan en Norbert escriu el poema ja li havien près del seu estudi el petit relat de "força" que us deia i ja l'acusaven desproporcionadament de cinisme.

Plogui a fora, o faci Sol,

entra prou llum a la tarda, i,

sabut com té el pas del dia,

gaudeix-ne lluny del progrés,

i de les coses de la vida.

La rutina del dia a dia que només, segons com l'edat, el fer-se gran dóna... però també el estar-se un temps suficient controlant-lo (el pas del temps i els dies en què ha plogut estant-se a casa "com una dona o un nen") dona capacitat d'abstreure-se'n, de deslligar-ho de les incomoditats que dóna la pluja per exemple o de la calor canicular. En Norbert vivia en una casa antiga amb parets de guix que actuaven de aïllant per a l'estiu.

Gaudir lluny del progrés s'esdevindria després de l'acusació a una mena de ironia concreta: La germana bruixa tenia un ordinador de segona mà al taller dels Casamitjana i no es volia embrancar en cap modernitat fins al cap de ésser casada. En Norbet "lluitava" per no decaura en el no avançar propi de la seva condició (només) de tiet.

La tieta no avança,

a mi! em preocupa,

La tieta no avança, i només,

la buidor sola la ocupa.

Aquí hi ha en el "a mi! em preocupa," un fet rellevant, cabdal. Fins i tot en la nostra amistat experimentàvem en les nostres relacions amb d'altre jovent una mena de sexualitat podríem dir-ne que menys definida del que ja voldrien no gaudir-ne en tot l'excés que només puntualment manifesten alguns varons. No només li preocupava a n'ell (i a mi quan m'ho explicava) el no avançar sinó que ell, el culpable dels mals de la seva germana bruixa segons l'acusava la seva tieta Montserrat davant la mare Casamitjana-Delors i com allò "només" i aquest només era molt important es casés fins i tot abans que ell.

Avui ha vingut aquell home,

puntual, com cada Dimecres.

Li ha agafat la mà, i, de mentres,

corrien els ocells tendrament.

Això és una mena de rocambolesc. Sembla evident per tot el que us dic que si una cosa falta és en la vida de Norbert la presència de un home i era per donar-hi una mena de "sociabilització" al relat. Agreujant malgrat tot el fet que en Norbert no es veia amb cap noia ni dona del sexe contrari. Era per mostrar que en realitat, ho podem veure, la tieta havia fet un recorregut (que el "a mi! em preocupa," no ha fet) Heus ací la reproducció social del que la pretesa literatura de Ràdio Quatre (nacional d'España a Catalunya) impulsaria malaltissament.

Tant bon punt ha marxat,

li hem demanat pel metge:

"Quan vindrà?", i,

"No el voleu veure?"

però ella calla i va per feina.

Això implicaria una "queixa només per queixar-se". És en realitat quan ha vingut algú de fora que ja no ens estem raïent en la cadira sense fer/dir res. Una evocació del caràcter familar ¿comú a tanta joventut (i tietes) de llavors? El metge, em va explicar en Norbert quan ja duia deu anys de prendre un medicament molt fort per a l'esquizofrènia i d'haver vist doncs des del seu ingrés a Santa Coloma en un Hospital Psiquiàtric que tot just unes setmanes abans el metge de capçalera li havia receptat "Tranquimacins" que li van semblar que "col·locaven" i el volia començar l'experiència, al taller dels Casamitjana, nova com un tio ferm. El seu pare les va donar a un operari que se'n en va enfotre tota la resta de la seva vida... fins que li van buidar un ull en una casa de barrets (a l'operari). Llavors es pot dir que va ser quan van decretar en Norbert com a malalt mental. Un despreocupat el metge perquè el seu fill havia anat a classe amb nosaltres. potser no es van entendre i el metge rebutjava que en Norbert no s'acceptés com a èbil (afeminat) com tot la vida va carretejar el fill del metge l'expressió

No és veritat que sigui dit,

que aquell home era l'amic del seu marit.

És el onclo... ric... d'Amèrica...

que la trobava un bon partit.

Una de les experiències de'n Norbert amb els fills dels amics del seu pare industrial era cabdal. Un company seu li diu a la mare de'n Norbert ('la seva filla (la bruixa) és un bon partit) en Norbert ja llavors, als quinze anys se sent desvinculat de les coses de la família i el pallasso de Terrassa (Edu com el de Airtel Comerma) el deshereda subterfugidissament o potser, cal dir-ho! cercant una complicitat que no s'ha explicat mai a en Norbert.

Ara plega llençols ufanosa,

es fixa en tota cosa... la Jenny enllustrada

és al replà tota amagada.

Qui és qui? que li fa nosa.

Si no parla d'altra cosa.

Amb la victoria propiciada per un tercer (l'Edu) "respectable" la mentida mana i la llançadora volant evoca llavors, quan en Norbert ho escriu la joventut "fotuda". Podria ésser "Qui és? qui? que li fa nosa." però en Norbert juga amb els seus personatges, ja des-desenganyat i amb un propòsit... un objectiu potser.

               Norbert Casamitjana (1998)