Tu foto... "Communication Breakdown" (Led Zeppelin)





 Arri-arri burriquet! Anirem a Sant Benet! Comprarem un formatget! Per dinar, per sopar... I pel Días no n'hi haurà! Quan tenia un altre bloc.. can josep o nou canjosep o De veritat? ja us vaig parlar dels productes Bon Preu. Suposo que recordareu la campanya de que us vaig avisar sobres els productes Bon Preu i que aquestes coses, "Et canviaran la cara" Així, tant bon pugui, a través del pen us faré... també em fara falta un escàner del DNI del meu pare on posem la mateixa ... cara! de bonpreus i Esclat!

De moment, però, us passo la foto que m'he "tragat" del Matarranya i la del DNI del meu pare. Ara estem em NOSATRES I CUPIDO.

No fa cap gràcia trobar a faltar gent.

Exceptuant en Carrillo Proveu de teclejar a qué estàs pensando? "Die welle" i ja veureu com es posen.



“No és el dubte sinó la certesa el que fa tornar boig Hamlet” Diuen els de la Universitat Oberta de Catalunya que va dir Nietzsche. Jo, pobret, ni m’he llegit el Hamlet ni en sé gaire res més enllà del “...ser o no ser... Aquesta és la qüestió!”, ni tampoc conec molt el filòsof alemany que deia, bé, entre altres coses com ara aquesta que diuen, que déu era mort i que el super-jo l’havia de reemplaçar; a déu.

Segurament, Nietszche, no anava errat per l’època que li va tocar viure i bona part d’Europa li deu molt a la seva filosofia de cara a afrontar el segle vint com a divinitats i, si ens deixéssim estar de guerres mundials i de morts que ara no hi són, i si no fos perquè són els americans els qui a partir de la post-guerra de la primera i després de la segona, i perquè després d’un aixafament del que era el poder polític europeu i també l’econòmic i la seva repercussió mundial mitjançant una guerra freda de joguina que ara ens en faríem creus, va resultar que tant súper-jo i tant déu ha mort i proclamar-ho a viva veu provocaren en Nietzsche un col·lapse en veure que el rival no només espiava sinó que aprenia més de pressa.

Segurament, el filòsof, devia de trobar-se coaccionat per les seves afirmacions declarant la no presència de déu i per part dels estaments religiosos del seu propi país i fins i tot per la conxorxa social, és un suposar, que les devien remetre al Sant Pare, que devia fer un concili de religions europees i mundials. És un altre suposar. Nietzsche no només devia ser la primera persona al món en afirmar enèrgicament que déu era mort, sinó que després dels afers monàstics i socials devia quedar com a l’únic que ho deia reclòs al seu trist àmbit social familiar. Diu que va morir acompanyat de la seva mare i la seva germana, que en tenien cura, i que va restar impressionat a resta de la seva vida per la figura de Jesús-crist.

El meu pare, ara ja ho sé, tenia els ulls de color marró. La meva mare, se n’amaga, de color blau. Jo els tinc verds. Suposo que en ser el cinquè fill/a, la casa estava ja prou remenada, doncs ni n’hi ha hagut cap altre que en llueixi... d’ulls verds en aquesta família, a banda de la meva mare.

Dic això perquè segurament ara que Bon Preu i Esclat anuncien obertament la seva campanya “Els productes bon preu i esclat et canviaran la cara”, la qual cosa deu voler dir que ja tenen les possibles demandes per insalubritat o deformacions futures tancades i ben lligades. I ho dic perquè amb el meu pare no ens assemblavem de res fora de la normal aparença que part de la família i amistats properes se'ns detectava i se'ns en tirava alguna flor, com a conseqüència del repetit consum, i que en fa ja d’anys! d’aquests productes.

Per no entrar ara en debats, diguem que del meu pare, i això des que va morir, no se’n recorda ningú que no li convingui, o que no n’hagi de tenir un trofeu, o que visqués amb ell a totes hores, i el que se n’estava més d’hores allà on ell era, era jo; i això va passar durant molts anys.



Així, tot sigui dit, no caldria escandalitzar ara l'aviram (no fos cas que desenvolupés la "Gripe-aviar" (aviant-la cap a un altre lloc on sí que existís assegurança))

Les moïnes eren doncs el que suposava per exemple, un rosegó de pa per a sopar quan s'havia pagat el dinar als jornalers per l'hora de sopar: Quan més treballaven o més  se'ls feia treballar, més gana tenien i doncs menys rosegons quedaven par al sopar.

Les moïnes? les moïnes... em sembla que eren les engrunes de pa que quedaven al damunt de la taula després dels àpats a Galícia i que bé perquè es deixaven les finestres obertes per a que vinguessin els ocellets a cruspir-se-les, bé perquè no sabien si treure-les al pati i escampar-les amb les estovalles... la qual cosa va degenerar qua s'aplegaven les (moïnes) de dues o més cuines i el Senyor havia d'agraïr-ho (de diferent manera)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Avui la MISSA la diré Jo!

"un matí d'hivern" (poesia comentada)