VIrgili, l'Eneïda... Llibre IVt

Avui, no podia dormir, he llegit el llibre quart de l'Eneïda. L'Eneïda, és una obra "clàssica" (dels romans per entendre'ns) del segle I a.C. més o menys. Dic més o menys perquè ara, una mica confós (suposo que per no haver dormit) em sòna que un dels més i millors "forofos" (com en Joan Gaspart, ex-president i vis-president del Barça, que va saltar al palco del Bernabéu suposo que amb allò de "boti, boti, boti madrilenyo el qui no boti") era l'Emperador August.

No és el lloc ara de fer classe sobre si August va venir abans o durant el Cèsar (juli) i o Marc Antoni. Sé que Virgili em sembla, segur! va néixer el 70 a.C. En els tres primers Llibres s'explica, potser molt més clarament que en el quart (vull dir que més o menys saps en boca de qui posar els versos que vas llegint), l'arribada a un port Carthago (antiga colònia fenícia, que com remarcarà la persona a cura de qui va la edició de què estic "gaudint" (Virgilio Bejarano) té la germana de la Reina (Dido) doncs que té una germana de nom semític (jueu) que és el de Anna.

Doncs bé arriben a port, Llibre I, mentre reparen les barques Llibres II i III doncs parla el pare del protagonista, el protagonista, ja us ho dic jo; perquè ningú profà compto que assimili el nom de Eneas amb la Eneïda; doncs el pare em sembla que Acquises explica, ara potser confonc els llibres II i el II; doncs bé en els dos capítols s'expliquen les acaballes de la Guerra de Troya (amb el cavall i la fugida de la trepa d'Enees i després parla em sembla que el propi Enees explicant el periple per Ortiga (la illa de Delos on hi ha l'Oracle del déu grec Apol·lo) i algunes altres illes.

Ells, la colla dels de Enees han de arribar passat el mar de Sicilia i el de Ausonia (al Nord de la mateixa illa (de Sicília) cap al Tibre o Tíber (riu que banya la ciutat que han de fundar i que serà Roma). Amb això, els romans coetanis de Virgili encabien les seves tradicions i els donaven una mena de "noblesa" que "sobrepassava la dels veïns etruscos presents ja a la plana del Tíber. D'aquí que aquesta, en principi "idea" de fer venir un personatge gairebé mitològic (uns mil dos cents anys enrere, que és quan se suposa generalment, i els romans ho sabien, la Guerra de Troya) a fundar la ciutat, que a més amb Ròmul i Rem tindrà una mena de consagració (etrusca, el més religiós de tots els pobles) doncs li donaria a Roma, en els seus orígens una colla de comerciants i timadors, de rebutjats i, si es pot dir, "apàtrides", un orígen fermament consistent per "noble", de Llei.

El Llibre IV de la Eneïda mostra l'amor (de una reina, Dido -ja us ho he dit-) envers el guapo de Enees. No sé si és que de fet, com s'intueix, els pretendents eren moros i negres (algun de rebutjat pujant a la foguera abans que casant-s'hi, segons s'explica -potser ho diu Bejarano (de la llegenda)-) i nosaltres els blancs formem més part d'un imaginari "propi" d'una reina fenícia o jueva. Hi ha una mica de tot. Encimballament "a la parra" de Dido; responsabilitat de Enees vers la tasca encomanada a Ortiga i per tant anar a Itàlia; orgull de Dido de no acompanyar-los. També pensa suïcidar-se però abans adverteix Enees que marxin prest (i així ho fan) i després, quan ja s'ha clavat el ganivet reiterades vegades al "seu pit blanc" (segons el traductor) cerca la revenja i vol enviar naus a perseguir Enees per eliminar-lo. Tant és així que me n'he cansat de mirar de seguir el fil, no saps si totes les raons les està analitzant Dido o esposant Enees que em sembla que el llibre acaba amb Dido a dalt del llit sobre la foguera a punt de encendre i suposo que Anna queixant-se de la supèrbia de la seva germana que la deixa a ella i a la seva ciutat com a vilipendiada i doncs en una posició incòmode. AIxò explicaria les Guerres Púniques (dues) entre Carthago i Roma cap als segles tres i u abans de crist amb Hanníbal i els elefants creuant pels alps i l'incendi de Carthago Nova (Cartagena) i Sagunt (al sud de València).