Jo, també: aranotoca! però quan perd el Barça...

 Jo sóc poc beligerant... vull dir que em sembla que no li he donat un cop de puny... -un cop de puny d'aquells dels combats de boxa- ...mai a ningú. Una vegada, li explicava drogat per medicines a l'infermer, en Josep (com jo!) un dels últims dies que vaig estar (al Febrer) ingressat; "només he donat una bofetada a la vida i m'ha costat molt cara".

Resulta que de menudets, jo però jugava també a futbol o a qualsevol cosa; doncs que teníem un jefe: En Titi. Un bon dia em va dir "fote-li una bofetada", a un altre persona i va resultar que tenia els ulls de vidre. El seu pare era Químic, de Vilanova i la Geltrú i li donava píndoles... abans nosaltres no ens hi fixàvem... van passar molts anys des que... segurament des que vaig veure alguna pel·lícula de nazis i que imaginava tonteries.. no em demaneu quines que no em vaig començar a fixar en els colors dels ulls.

Doncs bé en Jordi tenia els ulls blaus perquè havia de semblar que era "un català de pura cepa" allò de "amb els ulls de l'àvia (que, per cert: tant havia patit a la guerra). Es coneix que amb l'hostia que li vaig fúmer... jo sempre, i, malgrat tot: quan se m'encomana una tasca sóc tant solvent com diligent i li vaig fotre una bona bofetada.

Va resultar doncs que "era de la Coca" i em va perseguir tota la vida gràcies també a la putarrassa de la meva germana que es veu que també té els ulls blaus. Ara que hi penso no ha pas estat la única vegada que arriscant el físic i la integritat familiar vaig ficar-me amb gent que no eren de la meva talla ni edat. Recordo el cas a BCN d'un gallec que estava preparant unes oposicions i del que me'n vaig enfotre per burgès. Ni ha estat la única vegada que em fico amb algú perquè viu més folgadament que jo (o nosaltres a casa) que no recordo com es va acabar... ben borratxo.

El cert és que majorment jo sempre he begut potser des d'aquella bufetada...a n'aquell pallasso que se m'ha enganxat tota la puta vida al clatell, com allò que s'explica de gats que es fiquen amb els gossos que ja no sé si era la puta gent d'aquell maleït poble, amb una Cooperativa Fratenaria Obrera a la Plaça Major que no sé on s'inspiraren per viure-hi.

De fet a voltes des aque m'ho deia una dona que, em deia que era com un poeta rus, havia ella anat a l'escola Proa i llegit doncs llibres... molts menys dels que porto jo ara, suposo que em mirava "Doctor Ghivago" d'una altra manera.

De fet, sempre que, els últims vint anys (o trenta!) podem dir que més o menys el Barça ha tingut opcions de guanyar la lliga, i quajn algú es fica amb mi perquè la perd dic que "jo sóc del Barça, però el meu avi (que es deia Joan) era de l'Espanyol".

Molt fraudulentament em miro el què és una família i em pregunto no hi ha més altres maneres de fer diners que no siguin amb subdotats i enganyats. Els fills de la meva germana, l'Enric i el Carlas ja dubitejava sa mare amb que el petit era més home, per com li havia anat a dintre la panxaque el gran qaue era d'aquells nens grassos que seblen mariners: "Els mariners es miren les estrelles" traduíem a Llatí, però més aviat era com un camioner. Li cantarem el "Sunday trucker, Christian... mother-fucker yeah!"