Les sabatilles Vermelles ... i el Toro

 Coneixeu el blog de la Panxa del Bou?

El condueix una bloggaire que... bé hem coincidit algun cop telemàticament. Parla de "Les Sabatilles Vermelles" i ens explica fil per randa tot el tema de la "Producció". Per cert que ja hi participava llavors, el 1948 molta gent de les pel·lícules... en aquest cas Británica. Jo li he dit això, i per si ho esborra ho deixut aquí:

TIngueu l'accés al post de La Panxa del Bou aquí: La Panxa: Les Sabatilles Vermelles

 

Ah molt bé!... jo la devia veure per la TV entre 1975 i 1985. I també la recordo d'un sabor amarg.

A la mare, -que és qui la va proposar i em va forçar a veure-la-, com a tantes altres mares, li hagués, suposo , agradat que per exemple em mostrés interessat en quelcom de Cultural (com anar a ballets (a Vic!, és clar!) perquè, a Tona hi ha un Esbart Dansaire (hi va anar la neboda Meritxell)) i no tant desencantat de capricis carts, afectat per "lo car que era el col·legi al que anava".

Això, era el que em deia el meu pare "al despatx". Així que tot era com dinar de menú: Ja farà la feina fins al vespre! i d'allà (el fotut col·legit... si els pares coneguessin quina mena de gentussa hi anava) hauriem "desinteresada i no tant a manera de inversió" (Oye Patxi! Sabes que tengo un hijo invertido? deia l'acudit que m'explicava la MariÀngels... aviat serà el seu sant!.. era d'Hostafrancs! el seu germà va "tocar" un temps amb el Loquillo)

doncs bé qui no plora, no mama... ni muny el Toro! Amb Perdó. Deixem-ho així.

Sobre les pel·lícules... era tot allò de la Puta mandra, potser. Vull dir que a l'hivern ens arreplegavem a la vora de la llar de foc i repantxingats ens miràvem qualsevol de les coses que feien a la tele. De petit vull dir. Vivíem, com qui diu "a Pagès". No sortíem, per exemple a les competicions esportives, amb el col·legi vaig jugar a handbol, però era una mica esquifit per a aquest esport i a més havíem de fer els partits entre setmana perquèérem un col·legit on hi havia un internat de entre setmana.

Així que ens vam començar de empassar serials. Als quinze anys (després de la lesió cerebral provocada per la ampolla de Ginebra que us deia) ja m'escapava per anar a empaitar mosses al Karibú que devien fer ara la Festa Bacardí, ara la Rom Pujol. Doncs així vaig mantenir un nivel alcohòlic que es va perllongar fins als Jocs Olímpics. No vaig reeixir en els estudis (no en teni l'hàbit necessari per a aquestes treballades d'ara, ni, jugant a jugar em vaig enfrascar mai en cap mena de projecte Jajaj: seriós.

Així que em van fer soldador i penjat... però més aviat com us he dit i lluny de provar-me de fer un futur per mi, em van tenir aprofitat al màxim i ridículament pendent de massa coses que no duen enlloc (si no és que algú les necessita). Com les 5'esses! Una gran collonada! Una bona vergonya tot plegat.