Ferran el Catòlic, vist per Ernest Belenguer Cebrià. Un valencià al Principat! Any 1999

 

Es tracta d’un llibre que vaig trobar en un Punt de Intercanvi, a la Bibliotreca Ateneu Les Bases de Manresa. És un Primera edició (Edicions 62) de Febrer de 1999. El Autor es diu E. Belenguer Cebrià i és una mena de Biografia. A veure si interessa!

A la INTRODUCCIÓ ens parla de un Historiador de l’època que em sonava Gerònim ZURITA “insigne historiador i arxiver de cap allà al 1560. Zurita era aragonès, i serà esmentat en varies ocasions de la Introd. Per “severals” que diuen els anglesos, o “respectius” (en català) llibres i projectes.

El cas de Zurita és que els altres historiadors quan s’allunyaven de la Hª castellana feien com Alonso Santa Cruz, que s’ho inventava. (Pàg 6) Em sembla que deu ser en aquesta mateixa pàgina que  E. Belenguer parla dels “los ínclitos RR. CC.” Vegem a què es refereix en el ‘rae’: Ilustre, esclarecido, afamado. Lo qual és molt difús vegem si aquest mateix manlleu existeix en català i què n’hi diu el Diec-2: bé, Ara no funciona! He cercat la traducció de ínclito, i si bé en català seria ínclit (de moment ho aparquem) a l’anglès, el Google Translator ens diu que emprem el manlleu Illustrious, que el Collins Dictionay esmenta per: If you describe someone as an illustrious person, you mean that they are extremely well known because they have a high position in society or they have done something impressive. Que lliurement interpreto per el mateix (no tant rarament) Il·lustre; que seria que quan empres il·lustre o ínclito (el text es de Zurita mateix suposo) esta descrivint algú que és “sobradamente conocido” per exemple perquè té una Alta posició social o ha fet quelcom impressionant (de causar impressió, no sensació, és clar!).

Però no acaba aquí la cosa. Del Llatí “inclitus” que ens remet el Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española ens diu el Google que emprem atenció! HONORED (i no Honoured com seria la forma del passat i del participi passat del verb to Honor: Honour means doing what you believe to be right and being confident that you have done what is right. “significa l’honor, que fas el que creus que està correcte; i t’ho calles. No “Alardeas” que dèiem ahir (d’acceptar humilment que fas el què el destí ha marcat per a tu). Per cert! Que el Diec-2, al final sí diu que ínclit equivaldria tant a il·lustre com a gloriós.

Doncs bé, més ràpid teclegem a la barra del navegador: “ínclito rae” i ens diu: Que es il·lustre y conocido.

Comencem amb “cosetes significatives”: que sempre voldrem “trobar i recordar mentre s’escaigui”: per exemple que Isabel, La Catòlica va morir l’any de 1504 i que degut a això i al breu regnat de Felip el Bell (gendre del RR.CC, casat amb Joana La Loca... no sé perquè els nord-americans en diuen del cànnabis “Marijuana”?) doncs bé diu Zurita que Felipe II ¿mort suposo el 1588? (parlen d’un recent aniversari i doncs Congrés de Historiadors (i que hauria, en part, motivat aquest llibre que tenim) -suposo que del 1988-. Pàg. 8 . Doncs deia Zurita que va dir Felipe IIº que “a éste (Ferran El Catòlic) SE LO DEBEMOS TODO”

“bien COMPLISIONADO” (diu un altre Historiador de l’època (Hernando del Pulgar) a la pàg. 9. De Ferran, el nostre Ferran, El Catòlic: una mica és com dir-li que era un desgraciat i que per llàstima o compassió va ser més o menys respectat. Ho anirem veient. Apareix el Cardenal Cisneros (ubiquem-lo en la campanya africana (Nord d’Àfrica) de Ferran el Catòlic el any de 1510. Atenció perquè just 100 anys endarrere Ferran (en aquest cas de Antequera rebia el seu “epíteto”: “d’Antequera” -ja ho veurem- pel sotmetiment d’aquesta plaça forta durant la conquista del regne de Granada.)

No tinc anotat l’any però Ferran El Catòlic es va casar en segona núpcies amb Germana de Foix.  Era el 28 de Febrer (sant Romà) del 1506. Pàg. 10-11

Sobre la GUERRA DELS CENT ANYS es parla del suport dels dos RR.CC a París. S’inicià amb el fratricidi de Enric II germanastre i bort castellà que el 1369 assessinà l’hereu llegitim Pere Ir El Cruel. És el que es coneix per el Drama de Montiel, de l’any esmentat. Pàg 12. Per això a Enric IIn se’l coneix per El Fratricida. I, així van arribar els Trastàmara a Castella.

Com a dada curiosa i permeteu-me afegir que pàg. 16 surt un ministre de Felipe V (atenció: 1683-1746) que es deia de cognoms Alberoni i Riperdá: (doncs era cardenal!).

Alberoni, Giulio. Piacenza (Italia), 21.V.1664 – 26.VI.1752. Estadista, diplomático y cardenal de la iglesia católica.

Nacido en el seno de una familia de humildes campesinos, fue el primero de los seis hijos del matrimonio formado por Giovanni Maria y Laura Ferrari, quedando huérfano de padre a la edad de doce años.

Apareix un mot que l’experiència em diu hauríem de tenir en compte : “REMENÇA”, i « Salvar-se de l’ESCALPEL » que em sembla que és l’escarpa de picar pedra. Vegem aquestes definicions:

1. REMENÇA: A la Catalunya Vella, a partir del segle XI, dret (pagament d’una redempció personal) que el senyor territorial podia exigir del vassall subjecte a adscripció a la terra quan aquest volia abandonar-la.

  (o pagès de remença) masculí Pagès que a l’edat mitjana estava adscrit a un domini senyorial que només podia abandonar mitjançant el pagament d’una redempció o remença.

Ho enteneu? Doncs vegem ara si tenia raó jo o no amb lo de l’escalpel: Doncs no! És com un punyalet (que va fer famós també al Cerimoniós Pere IIIr (d’Aragó)). Llegiu: Ganivet petit, de fulla prima i punxeguda, que serveix per a disseccionar. És a la Pàg. 19.

Llavors explica E.Belenguer que un hereu per part de Ferran El Catòlic i Germana de Foix, (recordem casats el 1506) hauria impedit l’accés dels Austries a la Corona de Castella i, en canvi continuava amargant el son amb l’ideal de Castella i Catalunya no separades.

El 1497 Joan Fill de Ferran i Isabel (Els RR.CC.) nascut el 1478, si no és per aquesta mort que s’introduirà la Casa d’Austria a la península. De Joana La Loca i Felip el Bell es passà a Carlos Iº y Vº de Alemania, (l’Emperador).

Però diu Ernest Belenguer que no voldria caure en “trampes saducees”: Vegem saduceus: Membre d’un grup religiós jueu originat en temps dels Macabeus i actiu fins a la destrucció del temple de Jerusalem, que refusava l’autoritat de les tradicions orals i d’altres llibres de l’Antic Testament que no fossin el Pentateuc, i negava la resurrecció dels morts, la immortalitat de l’ànima i l’existència dels àngels. És a dir que “si no ho posa Zurita...” (patzémple!) doncs que res!

FI DE LA INTRODUCCIÓ.

CAPÍTOL Ir de 1452 a 1479. Els Avatars de les monarquies dels Trastàmara.

Pàg. 30 . - EL COMPLEX ENTORN FAMILIAR I POLÍTIC DE L’INFANT FERRAN

Pàg 30. Ferran d’Antequera, ja hem vist el perquè d’aquest epítet a Granada pogué així utilitzar el seu prestigi al 1410 davant de Martí el Jove (l’Humà morí el 1410). El problema de successió es resoldrà amb el Compromís de Casp en el que s’hagué de decidir el nou rei al tron d’Aragó. El Compromís es resolt el 1412 que proclama a Ferran d’Antequera que era nebot carnal de Martí L’H. Però per línia femenina (Elionor d’Aragó que era casada amb Joan Ir de Castella.

La elecció del Compromís de Casp, és qualificada per E.Belenguer de “absolutament PRÍSTINA”: Pertanyent al començament, a l’origen. Retornar al poble la pristina llibertat. Malgrat és cert, reconeix Ernest que estava sotmès el Compromís a pressions i que hi va haver desatenció a Jaume d’Urgell a qui no es va valorar la juridicitat més gran segons les tradicions a Catalunya.

“CLAU DE DOVELLA que en no aguantar-se l’arc és precipitat sobre Castella i per extensió a la Pennínsula. Vegem dovella: Peça més estreta d’un cap que de l’altre amb què es construeixen els arcs i les voltes. Una mica com un tac de billar: si el que pesa està a dalt semblaria més fàcil de dominar des de baix, i no al contrari!

Cap al 1474 Alfons El Magnànim tenia de conseller a un tal Àlvaro de Luna (atenció perquè “seria gitano” arribat abans de 1492!)

. - La guinda de Navarra en el trencaclosques dinàstic.

El 1421 nasqué Carles, el que serà anomenat Príncep de Viana (que em sembla que vestia de vermell... eren potser temps dels de Ausiàs March (amb la “merced”). Doncs bé el Príncep de Viana, ho diu més endavant, va nàixer el 1421. La filla homònima Blanca el 1422 i Elionor el 1424. Carles era fill de Blanca de Navarra. S’havia casat amb Joan Ir d’Aragó que “seria rei mentre Blanca visqués”. Pel testament de Blanca de Navarra el Príncep de Viana no governaria (la Corona d’Aragó) fins que el seu pare Joan li ho permetés. A més, pel mateix document Joan passava a regnar a Navarra. Tot era doncs maquillat.

Alfons el Magnànim (era oncle de Carles, -ja ho veurem- però no tenia fills legítims, ja que ell vivia a Nàpols i la dona a Aragó). Tornà a tenir el suport REFULGENT: (resplendent, brillant) : Àlvaro de Luna. El suport també de Joan IIn de Castella. Àlvaro de Luna era el Ministre que defensava la primacia de la Corona de Castella (La Gran Castilla a tota la península). Pàg. 32..34.

Joan d’Aragó (i de Navarra) fou derrotat pel de Castella i va perdre en l’escomesa al seu germà Enric i se’n tornà a Navarra -si més no a refer les tropes. Joan d’Aragó es casa també en segones núpcies amb la filla de l’Almirall de Castella: Joana Enriquez.

Així Navarra esdevé Posicionalment (Geoestratègicamet -em sembla que en diuen els historiadors político-militars) i tot per del testament de Blanca de Navarra. Pàg. 36 i 37.

Ja veurem quin serà l’”EPÍTET” d’aquesta senyora Joana Enríquez: cerquem epítet: Adjectiu que s’adjunta a un nom per emfasitzar-ne una qualitat inherent, i no per determinar-lo o qualificar-lo. Qualificació elogiosa o injuriosa donada a algú. Així naixerà Ferran (el nostre Ferran El Catòlic el 1452). Pàg. 37

Carles assetjà com també ho feien els castellans a Joana Enríquez i Joan d’Aragó i li diu a Joana que vagi a parir cap a casa i per això naix a SOS (CC.AA d’Aragó) i com el arròs.. de passar-se-li a un l’arròs: SOS.

El 1453 es produeix l’ajustíciament de Àlvaro de Luna. AL Juliol, el que debilità a Castella. Alfons el Magnànim i Joan d’Aragó eren ciunyats: Maria d’aragó germana de Joan i esposa d’Alfons... el que vivia a Nàpols. Pàg 38.

. - De l’entrada en el joc de Catalunya a la mort del Príncep de Viana

D’aquesta manera que Alfons el Magnànim oferí a Joan Ir d’Aragó, i aquest acceptà; el càrrec de Virrei del Principat. El cert era que no hi havia a Catalunya un Panorama idíl·lic. Vegem-ho:

.              Pot ser que la derrota de Jume d’Urgell al Compromís de Casp fossi degut a una posició dèbil de Catalunya el 1412. En realitat, el Principat no tenia ni Pretendent; ni Programa; ni Base Social Unitària. Qual, al camp, txocaren en aquell temps (des de les acaballes del segle XIV els: 1) Interessos dels camperols de Remença i 2) els dels Senyors.

Nasqueren els MASOS RÒNECS: (Un mas rònec era un mas abandonat sobretot arran de la crisi demogràfica dels segles xiv i xv. Ja ho hem vist: Pestes, (la Peste Negra el 1348); Epidèmies i els camperols de Remença. Aquests masos, tal com reconeix una clàusula addicional de la Sentència de Guadalupe, pogueren engruixir el patrimoni dels masos més importants del terme pobletà. Han estat excavats diversos masos rònecs a Vilosiu, Creu de Pedra i Tavertet). Representa, per a E. Belenguer que els pagesos de Remença se n’haurien beneficiat/aprofitat doncs, per tal de impedir-ho (ho: la despoblació) s’afluixaren les condicions. Pàg. 39

Passada la Crisi, els Senyors volgueren RECUPERAR (Recobrar. Va recuperar la cartera que havia perdut. Ha recuperat la salut.) els Masos Rònecs i mantenir el DOGALL (Llaç escorredor amb què s'estreny el coll d'una persona per penjar-la, arrossegar-la.) vassallàtic. Són els anomenats Mals Usos: La servitud de la gleva o un dret de cuixa que oferia possibilitats de compensació econòmica, per cert. Pàg. 39

Els de Remença tenien el 1388, un crit: “El temps de la servitud, ha passat” i també: La connexió del món social hi influí; doncs tenien els principis bàsics del Cristianisme (més Bíblic que no pas eclesial; el que originà un conflicte que durà més de 100 anys i del que com es veurà “el feliç PROMOTOR del qual en fou Ferran, com es veurà” diu l’Ernest. (Promotor: Persona que porta a terme fonamentalment les activitats necessàries per a l’entrada en funcionament i la constitució jurídica d’una entitat social.)

.              El Pere del Punyalet, o Cerimoniós i els seus finals successors: Joan Primer el Caçador i Martí l’Humà; van ser molt bel·licistes, amb ofensives sobre Nàpols i campanyes sardes (de Sardenya) el que va representar buidar “las arcas de Estado” (en sentit figurat) doncs, es va provocar la ruïna de banquers gironins com Pere Descaus i Andreu d’Olivella amb unes sumes mai satisfetes de fins a 288.000 “lliures”. (No recordo quants, però en un llibre de... anava a dir Francesc Cambó jejej -soc dolent!- però la cort de tota aquesta collacobrava en Florins del diguem-ne “Ajuntament de València” per allotjar-hi la Cort). Doncs què? Cerquem, si es troba l’equivalència (precisament).

El florín (fiorino d'oro en italiano) fue una moneda medieval emitida en Florencia desde 1252, que se convirtió en la moneda de oro de referencia en Europa en los siglos XIII, XIV y XV.

A mediados del siglo XIII la República de Florencia era una potencia mercantil y económica en el Mediterráneo. Para consolidar su poder comercial comenzó a acuñar una moneda de alto valor que pudiera sustituir a las piezas de oro que habían sido la referencia internacional hasta el siglo XII: el sólido bizantino y el dinar islámico.

El florín de Florencia fue una moneda de oro cuya tipología fue muy homogénea, incluso en las imitaciones posteriores que de ella hicieron (debido a su éxito) en toda Europa, notablemente en la Corona de Aragón, donde Pedro IV el Ceremonioso (és Pere III) empezó a acuñar el florín aragonés. Esta fue, en el anverso, la flor de lis, emblema parlante de Florencia, con la leyenda FLORENTIA y en el reverso, el patrón de esta república italiana, San Juan Bautista, en actitud de bendecir con nimbo y un báculo apoyado en su hombro izquierdo y superado con cruz, con la inscripción S.(anctus) IOHANNES B.(aptista).

Su valor era de veinte sueldos (solidus), pero la calidad insuperable hizo que solo veinte años tras su primera emisión ya valiera treinta sueldos.

SUELDO: El sueldo fue una unidad de cuenta con valor de 1/20 parte de la libra. Se acuñó en los sistemas monetarios anteriores a la reforma hecha por Carlomagno, que estableció la equivalencia

• 1 libra = 20 sueldos = 240 dineros

A partir de ese momento se utilizó como moneda de cuenta y aunque a partir del siglo XIII volvieron a acuñarse monedas con valor de un sueldo, adoptaron otros nombres.

Per trant tenim que 1 sou son 12 dinars.

Vegem què eren les seques:            Una seca o casa de la moneda és un taller o fàbrica on es fa l'encunyació de moneda.^[2] La paraula seca prové de l'àrab hispànic (dâr as) säkka, que significa '(casa de) moneda'.

Vegem-hi el paper de Ferran el Catòlic, en això de les sques; perquè no serà tractat fins al proper capítol, doncs el(s) band(s) de Ferran El Catòlic son compodeu llegir de 1488; i de moment en un primer capítol ens aturarem al 1479:

Amb la unificació dels comtats catalans sota domini del Rei d'Aragó les principals seques es restringiren a Barcelona, Mallorca i Perpinyà. A finals de segle XV es constata un augment desmesurat de les seques a Catalunya per un ban de Ferran el Catòlic emès el 1488 per a restringir la circulació de moneda francesa i per una petició del Consell de Cent de 1491 al Rei que prohibís les múltiples fàbriques de moneda al Principat. Emperò al segle xvii el problema de la multiplicitat de seques torna a posar-se de manifest.

L'any 1346 Pere III el Cerimoniós crea una nova moneda: el florí d'or d'Aragó, i estableix una seca a Perpinyà per a les encunyacions de monedes reials d'or.

El croat era una moneda barcelonina d'argent, encunyada des de l'època de Pere II fins a Felip V. També s'anomenaven diners de plata barcelonins, rals d'argent i grossos blancs. (Un gros era una moneda d'argent que normalment tenia una puresa de 12 diners de fi, ( En el cas de la llei per diners, a tot Europa es feia servir el terme “argent fi”, “plata fina” o senzillament “fi” per indicar-la i era el resultat de l'activitat metal·lúrgica que donava una puresa del metall de 11,5 diners, actualment 958 mil·lèsimes que encara avui és l'estàndard britànic. En general no es pot esperar una puresa d'argent superior abans del segle XX per a objectes quotidians de plata.) per aquest motiu es pot trobar denominat com gros de 12 diners)

El croat era una moneda catalana d'argent creada el 1285 pel rei Pere el Gran.^[1] Va ser coneguda com a croat barceloní i, també, com a xamberg. A l'anvers figurava l'efígie del comte de Barcelona, i al revers la creu a la qual devia el nom la moneda.

Un croat equivalia a dotze diners de tern. La moneda, un diner de billó o tern (el TERN: aliatge de plata amb altres metalls, presenta en l’anvers l’efígie coronada de Jaume I envoltada de la llegenda IACOBUS REX. (recordem que, en llatí, Jaume és Jacob) Al revers apareix un arbre simplificat amb implantació de branques a la part inferior (element distintiu de la seca de Valencia) envoltat de la llegenda +VALE-NCIE. València va fer dues encunyacions de diner ternal, una al 1247-1249 i una altra al 1271) (Es caracteritzava per tenir una gran creu al revers, d'aquí el seu nom. Els croats s'emetien des de les seques de les ciutats de Barcelona i Perpinyà. També van posar-se en circulació peces de mig croat i d'un quart de croat.

Es van encunyar croats durant segles, encara que la quantitat de plata que duien va anar variant. Els darrers croats es van fer a Barcelona els anys 1705 i 1706, primer a nom de Felip V de Borbó, i després per al pretendent Carles III d'Àustria.

Per tant, tot això de “les Lliures barcelonines”, per uns banquers de Girona, quan el Croat i el florí s’encunyavena a BCN i a Perpinyà... fa de mal dir!

Bé, els florins que pagava L’ajuntament de València a la Corona d’Aragó un cop van deixar-se de Reconquista era bé de 5000 florins bé 20.000.

D’aquí es va passar com diu l’Ernest: una desviació d’aquests diners de l’estèril rendisme a un inversionisme improductiu. Per tant, la reialesa, el 1401 donà suport a una Institució municipal barcelonina (La Taula de Canvi) Pàg. 39. De la que se’n beneficiaven els grups de ciutadans i els grans mercaders (del sobredit croat de plata... que era més antic però) amb un Programa (atenció!) basat en la renda i la Especulació i els grans negocis de importació de productes preciosos. Pàg. 40. Tendia a el manteniment de un lliurecanvisme mercantil que afavoria les seves apetències.

Ara apareix un manlleu: Pogroms (de jueus 1391: Massacre de gent indefensa, especialment jueus durant els avalots motivats per la ràbia. És un manlleu d’origen rus). A més per afavorir les exportacions es devaluava la moneda perjudicant “el sector productiu” a l’hora de manufacturar. Això eren dos plantejaments Absolutament oposats diu E. Belenguer.

Durant el regnat d’Alfons el Magnànim, no es tancaren les fractures. Alfons regnà del 1412-16 fins el 1458. Va morir a Nàpols. En els seus anys, hi havia potser des de més enllà del 1412-16 una mena de (Institucions de la societat). Per exemple La Biga (que representava el patriciat barceloní i el copnservadurisme baix medieval). La Busca era doncs una alternativa heterogenea (Dit de dos o més objectes units que són de diferent espècie, que tenen propietats diferents. Un cos format de parets heterogènies. Una societat formada d’elements heterogenis. No homogeni.) que intentava innovacions socials i, tal vegada renovar la tradicional empresa del gran empori comercial, menestral (Persona que professa un art mecànic) que havia estat BCN. (Deu ésser d’aquest temps el trasllat de les Drassanes a Vilanova i La Geltrú-)

Les fractures tampoc es trencaren doncs a mb la intervenció del Magnànim, que va giurar la cara a BCN per a conquerir Nàpols (parlem del multiplicar per 10 l’extensió de La Corona (d’Aragó) que “Alardeaba Jaume Ir... ¿per culpa de Ximénez de Prada?). A més (i ja era de vici) la conquesta de part d’aquella península itàl·lica no comportà el suport de la societat catalana com amb la conquesta de Sicilia i (a estones) Sardenya.

En aquests temps que hem dit de alFONS EL Magnànim ja existia La Generalitat com a institució oficial. Era un reducte dels privilegiats, començava a enfrontar-se al rei (alfons per la decadència dels Trastàmara aragonesos com mai fins llavors). La Generalitat no li perdonava a Alfons que hagués autoritzat el Gran Sindicat de Remença (i les seves reunions). Era l’any 1448. Ho va fer per abolir els “mals usos”. I encara més el 1449 va  nomenar a Galcerán de Requesens Governador General que desagradà a La Biga perquè s’hi oposava (en la seva política).

Encara el 1451 s’oficialitza La Busca, ja hem dit que era heterogeni: com un sindicat de 3 estaments. El 1452 hi ha la presa buscaire del poder municipal (1453) i la devaluació del Croat de Plata el 1454.´

Així que la reina “consort” (ho dic perquè un era a Nàpols i una a “casa”, Maria d’Aragó havia de convocar Les Corts cada any. Fins que van voler que retornés el rei Alfons El Magnànim com a única sol·lució viable. Alfons no només no va tornar sinó que hi va enviar el seu cunyat (el que era 12 anys més jove que Blanca de Navarra) Joan Primer d’Aragó (el pare de Ferran el Catòlic) l’any de 1454. Joan hi anà amb Joana Enríquez (Ferran era nat el 1452). Això va provocar el desgast de la Generalitat del Principat (entre 1454 i 1458).

A més El Rei Alfons va  declarar una Ruptura dels Tractats amb el Príncep de Viana que es produí per ambdues parts. Joan deheretà a Carles (de Viana) i a la filla d’aquest (la infanta Blanca) que segons sembla no hauria perdut la seva virginitat ni en casar-se amb el impotent marit (diu Ernest) Enric IVrt de Castella. La nova hereva era la última de les seves filles grans Elionor (casada amb Gastó IVrt de Foix). Així Navarra podia pivotar cap a territoris francesos.

Per impedir-ho Carles (de Viana) va marxar a Itèlia i fins i tot va recórre a El Papa (era el any de 1456, en plena Guerra Civil). Joan d’Aragó es va aliar amb el finolis del Enric IVrt (que no havia desvirgat a la germana de Carles de manera que un no invadiria el regne de l’altre. Això es “fraguava” amb un doble casament (ferran  i Joana, els seus fills es casarien amb una filla i un fill de Enric que eren germanastres. Per tant no era tant impotent: Isabel i Alfons). Som a la Pàg 42.

Ara diu Ernest Belenguer que (tot això) ningú s’ho prenia seriosament (el que té connotacios de voltes inadvertides, sobretot quan diu “Encara menys”: (Pels Trastàmara Aragó, Catalunya i València estava... doncs el que en diuen els traficants de drogues: cremat). Encara menys (doncs) quan, des de Nàpols Alfons va tercerejar (“terciar”, com la cervesa: el tercio n’hi diuen de les mitjanes (que en realitat són de un terç de litre 33cl.) tercerejar per la família:

                El seu successor seria Juan d’Aragó (el seu germà... no eren cunyats?) i em generosa magnanimitat (potser d’aquí li ve l’epítet de Magnànim) perdonar a Carles. De la seva banda havia de tenir la obediència d’un fill que quan arribés l’hora heretaria tots els regnes.

Aquesta mena de “en direm testament” d’alfons (encara no sabem què passa amb Joan i (Segon en realitat dit El Francès o El Caçador; que va morir al bosc de FOIXà caçant i sense rebre la Comunió aquell dia el que ens durà a un terrabastall important, si més no Literari ¡amb el cas que en fa la gent! De “lo Somni” de Bernat Metge. Que quan va venir Martí l’Humà de Itàlia va ser empresonat.. i com diu la meva dona: “Puede más un atascado, que cien abogados”. Però d’això en parlarem demà... si ens podem aguantar les ganes.

 

De moment aquella paraula és Falòrnies: que vol dir: falòrnia n. f.

1.        Idea errònia o relat fals o exagerat que algú dona com a cosa segura i amb el qual pretén enganyar, generalment per presumir o per cridar l'atenció:

Ex. és un visionari que només diu falòrnies.

De fet el Sr. Ernest aborda aquest començament amb l’expressió: Falòrnies del Rei Alfons que s’havia perdut en l’Humanisme italià i tornassolat del 400’s. Vegem que Tornassolat vol dir que produeix reflexos diferents segons la inclinació de la llum que hi incideix. Ho explicaré més endavant (això de... em sembla que era Johann Cruyff que a la final del Mundial va dir que apostava pels italians “por que tienen lo que se llama Instinto de Asesinato”. Jo en diré de “justiciers”. Només amb el temps es pot dir si “caganeros justicieros, ¡atacan de nuevo!”)

Vegem malgrat tot el que ens hi diu la Viquipèdia de l’Humanisme tornassolat (ja) a la Corona d’Aragó (que més que agafar-s’ho més en serio, doncs per proximitat (Nàpols, Sicilia i Sardenya) fa que Els Experts (Rubió, i Riquer, Martín de) emprin el terme Humanisme Català per contraplacar la Literatura catalana del s.XIV (principalment) en forma de:

.-  un interès més profund i més conscient de la cultura greco-llatina i d’altres innovacions culturals,

.- a més de la ruptura radical amb el pensament medieval.

Tanmateix això marcà el trànsit cal el més modern Pre-Humanisme. Els seus Epígons: (seguidors d’un autor i d’un estil d’una generació anterior). Doncs els epígons difereixen del curs més comú, el que desemboca en un fort Renaixement: Presentà uns trets Humanístics molt remarcables que, per primerencs es manifesten molt nítids (més que a la resta d’Europa).

Les Característiques d’aquest “moviment” son elements culturals i intel·lectuals que afecten a:

.- La concepció de la persona Humana (segons Batllori)

.- Trascendeix el què diu mereament el Text.

.- Suposa el rescat del Classicisme i un rebuig a lo Escolàstic. Així es mira cap als tres grans autors del 300’s Italians: Dante, Bocaccio i Petrarca que n’eren els precursors

.- Es produeix doncs també una mimesi (imitació)

.- És extraordinàriament atrevit i revolucionari (com hem dit perquè existia una (suposada segons es veurà) Proximitat (amb Sicília, Nàpols i Sardenya).

.- Existeix una important tasca traductora (envers el posterior domini de Castella sobre la corona d’Aragó)

.- Existeixen símptomes d’exigència quant al tractament del text (i la “Poesia”)

.- També existeix una Hombra hel·lènica (Plutarc i Tucidines)

.- Existeix una hibridació entre cristianisme i Humanisme.

:- Un alt pès de l’humor inspirat per La Divina Comedia (Dante) i per Petrarca.

.- La Imitatio: Amb un enriquiment del text (sobretot en B.Metge amb valors culturalistes i amb valors que serviran per (profanament) interp`retar el(s) text(os).

Dèiem de l HUMANISME TORNASSOLAT (de la ITA del 400’s) i les FALÒRNIES (no serà allò de “ara m’ha vingut bé de posar aquí aquesta paraula”) que diu el mateix Ernest SUPOSANT que Joan i Carles, pare i fill acceptessin (concretament diu Belenguer que): acceptaren l’arbitratge d’Alfons El Magnànim, doncs no se sap del cert: Quin dels dos va córrer més a TRENCAR-LO.

Continua Ernest: Mort el Pater Familias (un 27 de Juny (1458)) la notícia arribà al Juliol d’aquell any i el 25. Potser s’afanyà més JOAN d’aragó i des del 25 de Jul Joan de la Corona d’Aragó i discutit Rei de Navarra. Doncs perquè a partir d’aquí Joan no era lo benvolent que li havia estat exigint (una altra vegada!: el seu Germà). Si més no envers el seu fill gran Carles, el Príncep de Viana. No-pas amb el petit (Ferran (el que serà El Catòlic) que tenia sis anys i també rebé títols nobiliaris aquell 25 de Juliol).

Una mica, si hi haguéssim de posar musica... salada fins i tot (per la ruta de la sal) diri en “Nek” de, deia Alfonso Arús uns ulls blaus “injectats d’Adriàtic” (per això lo de la ruta de la Sal) que lo de tornassolat: “Para tí sería.. un latido fuerte y grande”.

Una altra mica, lo de justiciers (dirà amb els anys, em sembla que Norberto Bobbio (un il·lustre teoritzador del dret) que el que almenys va deixar “La Romanització” era allò que ells, els italians en diuen “il Dritto”, és a dir el dret... que “pretensiosament” seria: la Justícia. Pensem en qui va entregar el Filòsof Séneca als romans i que no va cobrar porque “Roma no paga a los traïdores”.

A partir d’aquí, ara em miro de quina època eren tant roger de Flor, com el de Llúria i si de resultes del Tornassol o com a conseqüència¨:

Roger de Flor (Brindisi, c. 1267-Adrianópolis, 1305) fue un caballero templario y caudillo mercenario italiano al servicio de la Corona de Aragón.

Roger de Llúria, de nom de naixement Ruggero di Lauria i d'Amichi (també conegut per Roger de Lloria, Lòria, Llòria o Luria;^[a] Lauria o Scalea, Regne de Sicília, 17 de gener de 1250 – València, 19 de gener de 1305)

Per tant va ser una conseqüència “FALORNIOSA”... Som a encara a la pàg 43

Teníem que el 25 de Juliol de 1458 Joan II esdevenia “de la Corona d’Aragó” en prestar jurament reial a Saragossa. En els mesos següents, viatjà també a BCn i València per les concessions dels títols comtals a Ferran. Fins i tot els Sicilians el que va reblar : (Doblegar la punta (d’un clau tan llarg que, un cop clavat, surt per l’altre costat) per tal que el clau estigui més fortament fixat i la punta no pugui fer mal. També: Formar una segona cabota (a un rebló) un cop ficat en el forat corresponent de manera que no en pugui sortir)FINS I TOT A Itàlia també, les diferències amb Carles.

A l’any 1459 se sabia de un intent de Joan II de que la resta de regnes peninsulars  acceptessin la candidatura de Ferran (com a successor de Joan IIn de la Corona d’Aragó). Sense èxit. Carles (Príncep de Viana) viatjà de Sicília a Mallorca i a BCN oferint “perdó reial” i ambició de Príncep de aconseguir tots els seus drets.

Hi ha fins i tot una anècdota, una mica  rocambolesca sobre Isabel de Castella, filla de Enric IV que la va oferir a Carles, a més del suport castellà per a les seves ambicions: ziga-zaga, en diu el Sr Ernest segons la qual Joan li devia una bufetada. De tot això n’informà puntual ment el Sr. Fadrique Enríquez, l’Almirall de les tropes castellanes, i pare de Joana, la mare de Ferran a Joan Segon.

El 1460, després de l’informe, i de que Joana Enríquez es tirés als peus del seu home es plantejà una Revenja: Va detenir, Joan Segon al Príncep de Viana el que va fer córrer la reguera de pólvora per tot el Principat que ja bullia d’uns quants anys enrere. Joan regnà, de fet, entre 1454 (delegat per Alfons El Magnànim) fins el 1458 quan s’erigeix Carles. Donat que totes “les forces polítiques” -en diríem ara. Van haver de donar-li una lliçó de jurisdicció. Llavors Joan alliberà a Carles a Fraga i des de llavors havia de demanar permís per passar de “la franja” cap al Est. A més es produí el 1461 la Capitulació de Vilafranca. Al Juny. Per la qual (capitulació) Carles és el PRIMOGÈNIT i el lloctinent Gral de Catalunya perdent “definitivament la partida el el floró : (¿floriment? ¿Roger de Flor?)... Vegem que ens en diu el diccionari enciclopèdic: Fet, mèrit, títol, etc., que dóna esplendor o honra a algú o a alguna cosa. Aquesta província és el més bell floró de la seva corona.

ELS DECISIUS ANYS DEL CONFLICTE CIVIL FINS A LA MAJORIA D’EDAT (Som a la Pàg. 45

El 23 Sept de 1661 mor el Príncep de Viana. Sembla ser que de una insuficiència pulmonar. Això suposa una eventualitat inesperada -ho diu Ernest Belenguer-.

.- De l’olor de santedat de Carles de Viana a la solució reial de Ferran

Encara al mateix any, son convocades les Corts del Regne d’Aragó a Calataïd. Els 72 participants erigeixen el nou Primogènit Ferran el dia onze. S’havia convocat el 7 (d’Octubre). Tot això suposà un gir cap ala Dreta Política. Les Corts eren formades pels 4 braços estamentals: Els Barons, els Cavallers, els Eclesiàstics i els Patricis Urbans tenint a sobre del cap, el bo de Joan II la Capitulació de Vilafranca. Ferran tenia llavors 9 anys.

Existien llavors rumors sobre si havia algú emmetzinat a Carles... com per fer-lo sant! El més increïble o fonamentat, malgrat que el seu impacte emocional el feia ressaltar era que ho havia ordenat Joana Enríquez. Això va arrossegar el poble sota les posicions oligàrquiques dels Dirigents Pactistes.

.- L’intent constitucional per evitar la ruptura a Catalunya

Els dirigents més Conspicus (que serien els que: atrauen la atenció per la seva excel·lència) provoquen que Ferran es mantingui de moment essent Duc de Montblanch, Comte de Ribagorça i Sr. de Balaguer; amb: no us ho perdeu un crèdit de 250.000 Lliures per a invertir en aquests llocs.

Som a la Pàg 49 última línia.

(Seguirem doncs incidint en el treball lexicó-gràfic)

En morir Carles (de Viana) Ferran deix`de “ser el bluf” del joc polític (això de JOC polític també hohauríem d’explicar hahah) de temps enrere. Més aviat s’esdevenia Ferran en una carta molt alta, (un AS diu Ernest) la carta més alta i també en una baula -que necessitava el seu pare per recuperar el territori perdut fruit dels seue últims errors.

Ser el bluf(f): Bluf, término procedente del inglés, está recogido en el Diccionario de la lengua española con los significados de 'montaje propagandístico destinado a crear un prestigio que posteriormente se revela falso', 'persona o cosa revestida de un prestigio falto de fundamento' y 'fanfarronada, acción intimidatòria feta per qui no compta amb els medis per a proferir l’amenaça.’

Esdevenir-se un As:  La expresión "ser un as", que se utiliza para resaltar las cualidades sobresalientes de una persona. Sin embargo, hace siglos, esta frase significaba en nuestro país todo lo contrario. Así, cuando antiguamente se decía de un individuo que era un as, el susodicho se consideraba ofendido, ya que ese as era un abreviatura de la palabra asno.

Ser la BAULA: Una baula és una peça de la cadena, un anell. També és una picaporta.

Per al País, Catalunya primerament, era la obligada alternativa per evitar una catàstrofe d’incalculables (com els 288 i els 250 mil florins o lliures?). Els inconvenients a salvar, de moment serà el primer; La minoria d’Edat de Ferran: Aquest factor és una rèmora : (Obstacle que s’oposa a l’avançament d’alguna cosa) per l’ara príncep Joan II, sinó des del punt de vista afectiu i psicològic.

Dins aquesta primera situació distingirem a) Que permet la manipulació política b) L’assessorament de tota mena. Així que era una gran ocasió per als Capitostos que el volien a BCN malgrat c) No semblava que els importés.

Joan va decidir que... una mica Ernest es va cobrint l’esquena amb detalls que no hauria fet referir si no fos perquè “lo dels Trastàmara” amb el desgavell anterior a la vinguda dels gitanos el 1492 és per llogar-hi cadires!

Jo he arribat a pensar que Ferran el Catòlic “era nét de Joan segon. Joan Segon de Navarra era una persona impressionant de dos metres d’alçada. No sé si és el mateix Joan II de la Corona d¡Aragó que se n’hi està dient ara de manera que el que Deia Narcís Serra sobre això, s’aclareix amb les Segones Núpcies del Rei de Navarra amb Joana Enríquez filla de l’Almirall de Castella. De l’almiral o d’un d’ells, -no hi entenc ni un borrall- (que és un cosa molt petita). Fins i tot sospito que en realitat Narcís no xerrés de Ferran d’Antequera! Però ja hem vist que... no!

Doncs bé Joan va decidir que tot i la -diguem-ne: Reclamació dels Capitostos que volien l’hereu a BCN, Joan decideix que “hi vagi amb la seva mare” Vet-ho ací lo del “infumable” rumor de que fossi des de SOS potser la mateixa Joana qui ordenés emmetzinar a Carles.

En aquest sentit, ens aporta Ernest Belenguer: “millor tutelat per la mare que per una família de BCN,” i explica que si fos així, qualsevol de “les moltes que hi havia” llavors “per la família il·lustre del prinicipat suposaria l’enemistat de totes les altres famílies”

La neutralitat que ens pinta el Sr Ernest (neutralitat de Ferran) només tenia una sortida, i adamés afectiva (això suposo que “també” ho explicarà) de Joana, la seva mare. S’imbueix en Joana també la animadversió catalana segons aquelles acusacions per emmetzinar Carles. Pàg. 51

Us puc aportat, en relatiu a l’afecte, bé han passat molts anys des de Ferran, i, ho veurem? Joana Enríquez però diu Herbert Marcuse sobre els problemes afectius (en el seu llibre “El Hombre Unidimensional” de l’any 1964 que: El psiquiatre s’ocupa dels  donjuans, Romeus, Hamlets, Fausts, conforme s’ocupa dels Edipos: (i) els cura. Així, els dirigents del Món estaven al 1964 perdent les característiques metafísiques.

Ferran era un nen encara (quan va viatjar a Catalunya). Llavors, també com ara se sabia tot (per exemple la sospita que hagués estat Joana Enríquez la que suposadament, en el cas que no fos una mort natural) fes emmetzinar Carles, el príncep de Viana i fill del primer matrimoni del seu marit Joan amb Blanca de Navarra (recordem 12 anys més gran que no pas ell). Doncs bé, explica Ernest Belenguer, l’autor del llibre que es van precipitar Joana i Ferran a anar cap a BCN i no fer un recorregut pel territori. A BCN assolí Joana un títol de tutora de Ferran: TUDRIU: No trobo enlloc aquest, en diré “manlleu” podria ben bé ser que com ala dinastia escocesa dels Tudors la carreguessin per a decapitar-la, és a dir agafar de cap de turc fent-la tutora de l’infant.

En equivalència a tudriu, Ernest B. fa servir també el terme de lloctinent. Les seves personal tasques eren 1) Consolidar l’Infant Ferran, i 2) Recuperar el terreny perdut pel seu marit i Rei Joan II de la Corona d’Aragó amb la Capitulació de Vilafranca. (Pàgs.51-52)

Recordem, (em sembla que ja s’ha comentat, però si ho fa també (de reiterar) Ernest Belenguer, també ho faré jo): Les capitulacions de Vilafranca prohibien al Rei venir a Catalunya (El Principàt).

 

Entre la radicalització de Joana Enríquez i la ofensiva oligàrquica (Pàg. 52)

 

Recordem, Oligarquia vol dir una forma de Govern de una mena de cúpula social, d’un grup. Joana es va apressar, com hem dit a arribar a BCN i en 24 hrs ja firmaven mare i fill les “estipulacions de Vilafranca. Això passava entre Nov i Desembre de ¿1461?. (Pàg. 53).

Joana adamés volia refer davant aquesta amenaça oligàrquica, el poder Buscaire (de La Busca) que era més monàrquica, i només ocasionava enfortir a La Biga (que ja estava prou exacerbada cap a la Rebelió, però es mantingué ferma a començar les “estipulacions”. (Li deien La Senyora) (era l’any 1462. Això es produí amb un jurament de Joana (de genolls) davant l’Arquebisbe de Tarragona Pere de Urrea. La Biga + La Generalitat + el Consell del Principat per una banda, contra La Busca (que mantenia contactes secrets amb Joana.

Era el 24 de Febrer de 1462 que es produí l’anomenat Complot de Sant Maties per restituir el Sindicat dels Tres Estaments que demanà: 1) Que el Rei tornés a Catalunya i BCN. 2) Que la Reina no marxés de BCN (doncs corrien rumors) 3) Que s’oficialitzessin les reunions del sobredit Sindicat.

Aquell mateix any, el 1462, a la Catalunya Vella els Senyors eren els que estaven “calents” contra (i la torbació era tant forta com al segle XIV o quan van requerir el remences de la presència de Alfons el Magnànim) contra els remences. El cert era que amb la Capitulació de Vilafranca els Srs. Havien apretat els cargols. El 1461, ja, se’ls acusava de mals Usatges (o USOS), de reclamar tots els CENSOS i diguem que clamava el crit de “la terra pel qui la treballa”. El poder monàrquic era llavors dèbil, però era l’únic que tenia la capacitat per intentar el respecte per les propietats senyorials però també per a l’abolició dels mals usos. (Pàg. 56)

La persona de Joan Margarit, partidari de Ferran, i, ex-bisbe d’Elna fins feia poc llavors, continuà fidel malgrat la jugada de Joan II de la Corona d’Aragó d’empanyorar el Rosselló i la Cerdanya en favor de Lluís XI i per assegurar-se el suport militar Francès doncs o millor: de París. Joan no aniria a BCN fins el 15 de març de 1462.

Joana aconseguí la acceptació de Francesc Verntallat (el líder indiscutible de la Muntanya remença.

A BCN no es podia fer res perquè el diàleg polític estava molt contaminat. Ni La Busca, ni els Senyors, comandats pel Duc de Pallars compensaven les postures de la Generalitat i del Consell del Principat.

Si Joana no tenia èxit al cap de pocs dies les autoritats eren proclius (que tenien una determinada tendència.) a l’aixecament de l’exèrcit per a sufocar la rebel·lió remença. Aquests en apropar-se amb tropes el  Comte de Pallars a Girona, es va organitzar: Un grup de cortesans, un grup d’eclesiàstics, alguns rossellonesos i de la Cerdanya que apart dels remences com la colla de Pere Joan Sala i jueus ja conversos del call (la fortalesa vella); més La Força (que cohabita des de temps ibèrics i romans a la Ciutadella: La més alta de tot Girona, i, la més protegida.

El Comte de Pallars, a princips de Juny del 1462 (encara) va començar d’entrar a Girona. Però no calgué cap mal. S’ho van agafar més a pit. A les Corts de Montsó (1470) Joan segon aprofità per magnificar-ho dient que la seva dona i fill eren manaçats per “les bombes”.

1462. És d’aquest any també el Tractat de Baiona ( ja ho hem dit, entre Joan II i Lluís XI) pel que s’acorda un suport militar al Rei. De França (París). Amb això Joan també aconseguí el suport del seu Gendre (casat amb la germana petita de Carles, Elionor) Gastó IV de Foix que feu retirar-se el Comte de Pallars i rescatà els reis.

Entre tant a BCn havien deposat a la lloctinent i els seu fill dels càrrecs respectius. Era la Guerra civil.

 

L’esclat de la Guerra Civil catalana i les seves conseqüències. Pàg. 59