Entrem en la Problemàtica: Sis Poetes ¿catalans?

 Molt bon dia. Des entenent la vida i obra de la cort del Magnànim, mentres ell "era a Nàpols", trobem el següent llibre Recomanat:

SIS POETES AL REGNAT DE ALFONS EL MAGNÀNIM

PRESENTACIÓ de Lola Badia a 6 de Gener del 2009

La Poesia Catalana que veurem, és una poesia efímera, (volàtil? Vol dir: que no dura sinó un dia; de curta durada) majorment adequada a les festes de la Cort; casoris i celebracions de la noblesa, moments de distensió, de luxe i de dispendi.

Ja ho diu el Curial e Güelfa (Curial e Güelfa és una novel·la de "cavalleria humanística" a la italiana escrita en valencià1 i amb molts italianismes.2 lletres educat a la cort valenciana d'Alfons V el Magnànim i, posteriorment, ambaixador de la Corona d'Aragó a Milà i gran camarlenc a Nàpols), Anònim que ho explica quan convida a paladejar el Final Feliç del seu conte moral. (Pàg.7)

L’amor, al segle XV era una experiència eixelebrada pròpia d’homes joves i de poc Recapte (Valor d’algú o d’alguna cosa, reputació, importància social. Tothom el tenia per home de recapte.) que va “cuallar” en els lletraferits de la Cort de Carles (d’Aragó), Príncep de Viana que morí cap a l’any 1461 d’una insuficiència pulmonar.

(Pàg.8) Carles tornava de Nàpols (on s’hi va estar entre 1459-61 i ho recull, aquesta poesia d’ara el Cançoner de Saragossa). Tot just abans de l’esclat de la Guerra Civil que va ocasionar tants canvis! (per culpa d’ella). Aquest llibre comprèn entre 1424-1458, però amb DETALLS.

(Pàg.9) Un talladorer (oficial de talladorer reial, és a dir, l'encarregat de proveir els plats on se servia carn o peix. Aquest càrrec era de gran honor i està documentat a les Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rei d’Aragó de Pere el Cerimoniós.) del Magnànim, -un ofici de donzells i d’escuders-, MARTÍ GARCIA, coetani de Ausiàs March que va escriure entre el 1427-29 és del que l’autor Jaume? Torró n’ha trobat més referencies genealògiques (familiars).

Un de molt menys destacat, coetani d’Ausiàs March: FRANCESC FERRER, Torró l’identifica com un cortesà valencià més que un mercader barceloní (que difícilment s’estaria a la cort tocant la quitarra) i que era uixer d’armes (uixer d’armes Funcionari armat que estava encarregat de la custòdia del rei i tenia l’obligació de jeure davant la cambra reial.) de Joan II i del seu fill Carles (de Viana).

Els altres CINC (catalans) serien: BERNAT SERRA / PAU de BENVIURE / JOAN de CASTELLVÍ /  Fsc d’ESTANYA i Francesc de MÈSCUA. Ho diu Torró a la pàg 121 d’aquest mateix llibre.

Distingeix dues Generacions la Primera de March i Martí Garcia des dels temps de la Cort (valenciana) de n’ALFONS, és a dir a partir de 1425. El Filòleg Lluís Cabré aporta sobre PEDRO XIMENEZ DE URREA i del Filòleg Fco. Javier Rodríguez Risquete en la difusió de March i sobre el poeta bilingüe PERE TORROELLA. Això passava a la meitat dels 1440’s quan March és -diu Lola Badia-: canonitzat.

En concret, A. March en un dels seus poemes dedicats a “Teresa d’Híxar”, una mussa, mare de Pedro Ximénez d’Urrea di al (Poema 23): “verge no sou perquè Déu ne vol casta” que seria una mica la Filosofia, la Teoria, proposa Badia de la poesia catalana del XV a la cort dels Trastàmara.

Esmentar a Lleonard de Sos (la població de l’Aragó on va nàixer Ferran el Catòlic, fill de Joana Enríquez) que jo pretenia parent de ma mare -durant un temps- (Dolors Arola Sors), direm que company de Francesc SUNYER.

Entre 1439 i 1445 marxaren els Infants de la Cort del Príncep de Viana cap a Castella, junt amb Joan de Navarra. (Pàg. 11) Hi ha un text de Zurita que parla de falconers, de rossellonesos i Ampurdanesos (i no diu res de la Cerdanya). La Cerdanya, amb el Rosselló moneda de canvi per a Joan II de la Corona d’Aragó (ja llavors: 1462) per l’ajut bèl·lic de París (lluís XI).

A la plana 12 parla Lola de Febre Poètica Endèmica (Malaltia que regna habitualment en una regió determinada.) (potser molt apropiat als nostres dies de Pandèmies i coses) i d’un impost la Gabella del ferro (La gabella significa tant el monopoli de l'estat de certs productes de primera necessitat com un impost directe que cobrava l'estat : Sal, vi, oli, blat o béns exportats… durant l'antic règim. Per extensió també va aplicar-se als magatzems on es guardaven aquests productes Tenia diverses formes, podia ser un impost indirecte o directe. La seva forma més coneguda va ser la gabella de la sal, també anomenat selga o salga. Es pot comparar amb els imposts sobre les begudes alcohòliques i els combustibles per a mitjans de transport. El mot prové de l'àrab qabala). que alguns s’estalviaven. Torró és presentat doncs ufanosament com a deixeble de tres dels grans Jordi Rubió, Martí de Riquer i Josep Romeu.

INTRODUCCIÓ GENERAL, pàg. 15

I.- LA POESIA DURANT EL REGNAT D’ALFONS EL MAGNÀNIM

Francesc SUNYER, és el primer de tots els poetes del llibre que anomenem mossèn, en minúscules (¿Rector?). Era company de Lleonart de Sos (de qui ja hem parlat). Aquí Torró gairebé exclama: “Que n’és de important el Cançoner de Saragossa!” -encara que Torró escriu cançoner en minúscules-.

Joan “de Navarra” fou nomenat Lloctinent General de Catalunya el 1454. El cançoner de Saragossa és el testimoni més complert de Lleonart de Sos. Això passa després dels seus anys de vida a Nàpols. En concret, Joan II, hi anà entre 1459-61.

Pere Torroella, Jordi de sant Jordi són anteriors, de quan Alfons el que serà anomenat Magnànim partí cap a Nàpols (1432). Abans Alfons residia a Valencia. Des de Martí Ir que el Palau Reial de BCN no hostatja la monarquia.

Francesc SUNYER (no és un dels 6), havia de ser de l’edat d’Ausiàs March. Mort el infant (hereu) fill d’Alfons (el 1438) només s’escrivien modes cultes, d’imitació de les fonts populars, les quals arribaren fins a Joan Roís de Corella (de qui en principi va escriure la tesi la que fou meva professora? Des de llavors que en diuen Col·Laboradora Docent (si es pot dir així de “Literatura Catalana Medieval”: Antònia Carré Pons). Tot plegat de trist final, doncs la adaptació de les poesies de n’Ausiàs March a la “tecnologia moderna” ja estava infiltrada en el recull de llibres dedicats a “la tonteria” disponible en els materials comple entaris de la UOC i els cèntims invertits. Casum l’olla!).

Atenció   a/que   Lluís de Vila-rassa i Pere Torroella que escrivien a l’ombra d’Ausiàs March. Martí GARCIA no té la inventio d’A. March, però té la elocutio que en el cas de March només es manifesta ocasionalment.

FRANCESC FERRER (pàg. 20): el 1436 la cort de Jan d’Aragó, Rei de Navarra passà a ser la Cort de l’Hereu d’Aragó, una cort itinerant a Navarra, Saragossa i València. Allà hi era A. March. La conhort, de Fsc Ferrer n’és un testimoni. Lluís Cabré, filòleg, identificà en aquells versos a “Doña Teresa” (d’A. March) i Joan de CASTELLVÍ. Tots hi vivien a Valencia ciutat i tenien senyorius al Regne. També esmenta en aquestes pàgines (sobre la 23) a Francesc d’ESTANYA i Fsc de MÈSCUA, un valencià de Xàtiva.

Hi ha un bon embolic de poetes que, a la pàgina 24, deixa anar Torró. Allà us remeto. Faré una foto de la pàgina i us l’enganxo.

En concret els poetes de la Primera generació, ho podeu llegir, Serien:

.- Ausiàs March

,. Lluís de Requesens

.- Joan de Vilaregut

.- Martí Garcia

.- Bernat Miquel

.- Rodrigo Dies

.- Francesc d’ESTANYA

.- Joan de CASTELLVÍ

.- Frances de MÈSCUA

.- Aznar Pardo de Casta

.- Francesc Sunyer.

Tenim que, amb la Guerra d’Alburquerque (oblideu Peter Lorre), una talla generacional que es correspon a un tall en la transmissió, perquè tots els cançoners que coneixem, foren completats amb la generació que els seguí i que prengué el relleu:

.- Pere Torroella

.- Jaume March

.- Francesc FERRER

.- Lluís de Vila-rasa

.- Bernat Hug de Rocabertí

I, Pedro Ximénez d’Urrea. Hi haurien de quebre; Joan Berenguer de Masd0velles, Antoni Vallmanya i Joan Fogassot. Falten ¿en aquest llibre? Bernat SERRA i Pau de BENVIURE (ò Bellviure – em sembla que es deia el seu pare-).

Lluís de REQUESENS. El Poeta: EL seu Llinatge

Diu Jaume? Torró que se’n conserven quatre cobles ESPARSES, deu voler dir malcomptades o “esparcidas”, ja que més endavant ens dirà que consten als cançoners o als còdex en mitges pàgines per aprofitar viatge i espai. Lluís de Requesens empra el gènere satíric i l’humor. Es queixa davant el libido amb un expressió que Torró destaca: “Ulls falaguers” duposo que de ‘afalac’: “piropo” doncs uns ulls que denotarien en creuar-se les mirades una mena de satisfacció. En concret  ara no recordo el moment, però després d’una revolada em sembla que ho trobarem més endavant. També té una peça anticlerical que és la que  mirarem, també després, de entendre. Les obres de Requesens, ja “sònen” en el Cançoner de París.

Doncs bé, indagant, el bo de Torró ens diu que si Lluís de Requesens fossi el fill del Governador Civil... ai! Civil? General! de Tarragona, tindria, no queda clar si en morir ell (Lluís de R) o en morir el Rei Alfons el Magnànim: 23 anys. Ho diu Negre a l’any 1955. EL seu pare hauria mort el 1426.

L’altre opció fóra que foss el Lluís de Requesens de Puigdelfí (Tarragona); i és que hi ha molts Lluïsos (de fet l’home del quiosc del meu poble hi tocava a la Cobla dels Lluïsos; però pas de Els Lluïsos de Requesens). Si fós aquest seria un mer (o simple) cambrer d’Alfons el Magnànim.

1.1 Antecedents familiars

Diu Torró que en el FOGATGE (seria la antiga relació de pagadors de impostos) ja de Pere IIIr el Cerimoniós (o del Punyalet) apareixia un Lluís de Requesens com a “distingit” anti-Urgellista; que després seria Governador General de Catalunya (un fill de Berenguer de Requesens). Tamb´es van posicionar adequadament davant ela incertesa sobre Ferran IIn i niciaren una imparable ascensió econòmica i social arribant a ser: “una de les famílies més importants del país”. Al 1458 Alfons el Magnànim concedí el títol de noble a ell i els seus descendents però la ¿línia? Genealògica de Lluís, s’extinguí sense descendents: A partir de Pere de Requesens i de Galceran; que era molt estimat pel Rei (i, ja ho hem dit; el va fer Governador General (també)). També el 1458 morí, diguem-ho, Alfons el Magnànim.

Bernat de Requesens, era el mateix que Joan IIn -encara que va acompanyar a Carles de Viana a Itàlia (1459-61)- ja sòna a la Croada contra el Turc per la caiguda de Constantinobla el 1453. Bernat; degué morir el 1469 i el va succeir Lluís de Requesens en el càrrec. Era el que Milà i Fontanals (1865) identificava com el POETA.

1.2 El Poeta Lluís de Requesens.

Apareix primerencament com a pagador de 50 Florins al tresorer del Rei, en Bernat (el Governador General Ja hauria mort). El 1428 Loýs de Requesens, amb perdó... podríem dir que va seduir una monja, pe3rò en realitat el tema s’esdevé que “se la va tirar” per aconseguir que no la deixessin “fer-se l’europea i per exemple des del convent on ses va tancar essent mare de dos fills es posés a regalar el capital (important i rellevant per aquelles generacions de Requesens durant l’ascensió imparable que dèiem, i així ho deixà escrit el Secretari (Joan Olzina)

Resulta que fins i tot el Rei condemna a la monja a la reclusió per la força i uns equitatius castics (de pseudo tortura, suposo). La monja, de nom Aldonça de Requesens va estar com si diguéssim, un temps “en cerca i captura”. Era la ex- esposa (i vídua en un cas) del pare de Galceran i Lluís. Era Segona esposa de Bernat, el pare, que només tenia -deia ell- “fills legítims i naturals”. Els dos fills reclamen l’Herència de la seva mare. La mare no es va quedar curta en els “amanèïos polítics” (escarafalls) contra els seus dos fills, aconseguint que no s’invalidés el matrimoni. Atenció perquè a “l’Espill” de Jaume Roig (aprox de 1460) hi apareix també el cas de ficció, però en aquell cas la monja no és reclosa sinó que es queda instruïnt a les novícies... (fent de Cabo Primero).

Lluís de Reuqesens era creditor (havia deixat cèntims a la Universitat de Tarragona i cobrava el CLAVARI (Persona que presideix una confraria, un gremi, encarregada d’organitzar-ne les festes patronals.) Lluís tenia esposa i fills, i era Conseller i procurador Reial.

2.-  EL CANÇONER DE LLUÍS de REQUESENS

Cobles esparses vol dir que no formen part de un conjunt, que no fan joc les unes amb les altres, i copiades “en pàgines sueltes”. Recorda aquí Torró lo dels “ulls falaguers” (afalagadors seria) i molt  enginy i ironia i desenfado.

3.- MÈTRICA I VERSIFICACIÓ i RIMES

Ens parla Torró, de “paraules de rara EUFONIA: (Efecte acústic que resulta de la combinació harmònica d’uns sons determinats en un mot o enunciat).

I.- POESIES (Lluís de Requesens)

ANS DE MOLT TEMPS VEUREU LOS CONFESSORS

Escrit a manera de un antic SIRVENTÉS: (Segons explica Torró en voler acabar el Sant Pare Urbà IVrt amb els Hohestaufen i “promocionar” a Carles d’Anjou nasqueren els Sirventesos.

El sirventés es una composición poética propia de la literatura occitana, o trovadoresca, desde el punto de vista formal semejante a la de la canción (occitano cançon), pero de muy diferente temática.

Formalmente, suele constar de entre 5 y 7 coblas y una tornada (igual que la cansó). En cuanto al contenido, se trata de un poema de circunstancias, generalmente satírico, que puede tratar en principio cualquier tema (moral, político, de crítica literaria), salvo el amor. Según su asunto, Martín de Riquer dividió los sirventés en cuatro categorías:  1) Morales  2) Políticos  3) Literarios,  i  4) Personales.)

          Ja fa molt temps que es veuen els religiosos/ morir a cops per pageses que diuen/ i, que quan han dit se n’enfoten./ I, que, fins i tot amb els “publicans” troben fe/ i pretenen que creguin contra tota veritat/ però quan veuen simplement el mal/ es canvien “donant la volta com un mitjó”

          Miren que: confortant les dones/ els hi demanen si “són verges”/ ohan tingut relacions darrerament./ Si diuen que si els diuen que no son bones/ i que perdran reputació./ Abans és el pecat que el voler perdó de Déu/ I fan mal. I son tant metzinosos que tal pecat no perdonen.

          La dona que s’està de fer per un home/ un pecat mortal s’apressa -més que si fera el mal-/ i menysté la que sí ho fa;/ vivint orgullosa. I, no s’apena pel pas de l’amor/ i, porta en el seu esperit/ el pecat cap el tron de Belcebú.

          La qui ho fa com a plaer, viu en pecat/ i, falta de desig prèn la seva pena, i, deixa de pecar/ aquesta pena la fa arribar al Paradís/ perquè com que aparta el pecat li fan pensar que Déu s’ha enutjat i la castiga per el pecat.

          Que a l’Infern hi ha delit! Millor veure tot això!/ Prego a Déu de tenir-ne morta l’esposa/ i que el Diable se m’enporti, que mentres m’usa ho faig poc i mesquinament (de pregar, esclar!)

          A vosaltres que teniu Lo Camí/ de Paradís, prego a Déu, que li porti sort (a l’esposa)/ i faci arribar les altres a tal punt./ Però allunyeu-vos gran tros de Puigdelfí (Tarragona).

NO HA MOLTS JORNS PARLAT AB UNA DONA

          No ha molts jorns parlat ab una dona/ jo li vaig dir el que li volia fer/ i digués-me que em costarà diner/ si no fèiem, sinó que es fes bona/ com jo viu que em demana diners./ I, vaig perdre el desig/ i amb tot això que ella que en sabia tant/ em retornà la saba parlant.

          Ella va dir que volia fer tot lo que jo/ però pregava perquè ningú no ho veigués/ perquè si ho fèim d’eixa forma tal mal/ que digués jo com ho volia?/ Res no volia fins que ho prevèssim i què més a què faria.

          Jo que he vist sa bona Cortesia/ Fet. I, Explicat el que volia fer/ i, he trobat en ella tant de plaer/ que, de veritat m’hi tindria cada dia./ Li dic que no ho explicaré a ningú/ penso en tots el dies/ com la podré pagar i el meu HONOR, que ningú me’l pugui pendre/i que ella estigui contenta amb mi.

          Pensant, pensant he trobat la solució: de pagar-la justament i sense engany. / doiuen així les prioritats de guanyar pela...

NE VULL SABER RES E NE RES VULL APRENDRE

 

(Pàgina 101)                       BERNAT MIQUEL: INTRODUCCIÓ A L’AUTOR

BERNAT MIQUEL: INTRODUCCIÓ A L’AUTOR

Per identificar Bernat Miquel hi ha molta feina, però aquesta complicació desapareix si cerquem Bernat’s cortesans de Alfons el Magnànim. De fet Bernat era “misser” (llicenciat en Dret ò metge). FI9ns i tot l’autor en trobà un al servei de Ferran d’Antequera (el que: antes era paleta, ahora soy constructor) l’excusà de servir a milícies cap a Nàpols (pàg. 104) per eficient. Llavors es planteja el debat sobre a triar, ¿quins son els homes que s’ha d’escollir per fer la guerra els homes d’armes o els de ‘ploma i lleis’? (Doncs uns quants de cada!).

Els dos poemes de Bernat Miquel parlen, l’un de una lloança al rei com a la tractística d’un regiment de prínceps. Fins i tot parla de Baptista, ara que dèiem (fora d’aquest arxiu) que les persones que busquen entre els seus avantpassats, al segle XXI no s’arriba més enllà del 1492 i també de Espanya.

L’altre obra és de molt murri, més que un document, d’un que coneix bé tots el gustos literaris de la Cort marcats especialment per l’escolàstica (ausià March) que per a un cavaller, jurista i cortesà aplica bé, s’hi escau doncs.

MARTÍ GARCIA     (Pàg. 119)

Si bé, ara no us voldria enganyar -fa tres dies que no m’hi posava amb aquest llibre- resultava amb Lola Badia que “el més fàcil de ubicar d’aquests sis poetes, no els que diu Lola Badia, que serien els 6 de catalans, era per en Jaume Torró en Martí Garcia, és en aquest punt que es fa memòria... bé on es parla de Francesc Ferrer. Francesc Ferrer podria ben bé ésser català, així ho demostrarien els “papers” (les partides de Baptisme per exemple) però el cert és que no queda massa clar si l’anècdota de Ferrer (“La Conhort”, (1425) en el qual l’autor troba consol en mig de la crueltat femenina) de segons es mostraria el poeta enamoradíssim (encara que no existeixi el superlatiu en català (o no existís quan jo en rebia classe (1982)) resulta que el criden un bon matí envoltat de “anemorats e pus galants/ parlant d’amor a llur repayre” i li diuen a Ferrer “Feu-vos ençà!” doncs el païo marxà a casa seva i es ficà al llit. De manera que vingueren 13 homes alguns dels quals coneix “pel senyal” o per armes heràldiques; fins i tot per llur fama; on tots porten papers amb versos propis contra les dames, com en una festa i el Rei els renya i se li apareixen Giovanni Boccaccio i Cerverí de Girona. Fixeu-vos amb la similitud amb l’obra del sí barceloní Bernat Metge: “Lo Somni”, (1399). El rei els perdonaria. Però diu Torró la obra és difícilment ubicable a BCN perquè des de la mort de Martí l’Humà el germà de Joan Primer (per alguns el Segon) no hi viu cap rei al Palau reial. A Torrò com dèiem, per lògica li sembla impropi d’un mercader Barceloní de passar les estones discutint d’amor amb el rei i aposta per la valencianeïtat doncs d’ell.

De fet si cronològicament “La Conhort” seria de 1425 Torró s’empara en que al 1436!! El Rei de Navarra i ara lloctinent a Aragó. València i Mallorca i doncs ja Joan de la Corona d’Aragó (en diu Ernest Belenguer (al llibre “Ferran el Catòlic”, (1999) podria tractar-se certament que tot el que suposa Torró sigui per més propi: absurd. També li escrigué a Joan Roís de Corella (quan triaren a aquest governador de València 1448). Proposo que en realitat en Torró s’hagi confós amb el pare de qui pretén. Uixer de Joan de Navarra el 1453 i uixer de Ferran el 1478 (va viure molts anys!!) I, aposta doncs pels Ferrer’s de Xàtiva, amb un Jaume pare i un Lluís fill. Què us sembla?

Encara se’n traurà, un pare i fill més, “de la màniga” i, bé deixem-ho estar: el cas és que aquests (pare i fill Francesc sí que van anar a la Guerra a Nàpols i doncs no eren homes ni de Cort ni de lletres (com l’advocat anterior: (Bernat Miquel)).