La Jauría Humana

    Tots podem morir cada dia. Malhuradament alguns ja ens anem "matant" per moments i tantes vegades que els micro-infarts cerebrals, malgrat tot, no ens deixaran viure més de setanta anys. Jo avui he vist un vídeo, segurament és viral, de sor Lucía Caram. Allà parla d'allò que en deien La Cultura del Sub-sidio. 

     Mireu: En la Residència in m'estic hi ha gent de seixanta i pico d'any o cinquanta que cobra una PENSIÓ DE ORFANDAD. Hi ha qui no ha treballat en sa puta vida. I qui ni tant sols ha estat lacrat amb la xacra de la fe. La puta fe en Déu, Nostro Senyor, que va morir per nosaltres (per alguns més que per altres) i que, al capdavall, no ens ha serveix sinó perquè a determinades edats i en determinats llocs on anem a acabar se'ns "permeti de carregar amb la creu d'una existència que no se'ns ha donat com a plena per la puta Patria Potestad". Un país modern? A la merda!

     La gent mira vídeos on, les mares amoïnades pels seus fills, al final de la Guerra civil; amb els anys figura que: "Ho han pogut explicar, pobretes" doncs "mamaba sangre mia". D'altre havien nascut amb dents. Jo més aviat proposo que fossi el "Tiempo de Silencio" (de Luís- Martín Santos) que no pas coses que els alemanys posessin a les bombes que tiraven des de dalt de l'avió.

     La meva mare em couria el dinar, però recordem que tot ho van pagar amb la sang dels seus fills, pensant-se a més o emborratxant-se per dinar cada dia, amb aquell vi que duien per les cases (a d'altres els duien oli de Colza) i una pandereta. Aquell vi! Jo recordo que m'amagava a sota de l'escala els Divendres quan venien els del vi. Ho comerciava precisament la gitana que teníem a casa... una mica "Durmiendo con su enemigo".

     Vam anar a un col·legit que era una casa de barrets i la gent, sal de la vida! encara pretén de que els assoliments no siguin personals ni objectius: tanmateix la subjectivitat, és només allò de "de tanto jugar con los sentimientos, me olvidé que la vida se vive un momento"