Em sap Greu. Avui he hagut de prendre medicació per dormir (coneguda però no en la combinació (akmb la resta de medicamens actuals, i encara ara...
Sol: surt 6.43
- Es pon 20.52 · Lluna: plena dia 5
Sant Silvà, bisbe i mr.;
sant Florià, mr.;
sant Gotard, bisbe;
sant Pelegrí Laziosi, rel. servita;
beat Josep Maria Rúbio, prev. jesuita
Sant Silvà, bisbe i
màrtir:
En la antiga mitologia Romana, Silvà (en
llatí Silvanus, ò 'dels boscos') era l'esperit
tutelar dels camps i dels boscos. Sembla que és una adaptació de l’etrusc (el
poble més religiós del Món, sinó de la Història mateixa; Selvans,
i que no té relació amb els Silens grecs. El déu Sucellos
(Celta)i, el déu (compte eslau, que no viking) Borevit també
tenen relació amb Silvà.
Silvà era un genius loci, i del que
es diu que en temps molt remots de la Mar Tirrena (al front de Roma) havien
dedicat els habitants de Roma, una arbreda i un festival. Se'l descriu com
un déu que presideix sobre els camps i els pagesos, i també se'l considerava
protector dels límits dels camps.
Un Historiador Clàssic, Higí el Gromàtic (mort al
segle II)... com el mateix Plutarc encara que Plutarc va morir uns cent anys
abans que aquest Higí. Doncs explica Higí que Silvà va ser el primer a posar
pedres per assenyalar els límits dels camps i que cada estat tenia tres
Silvans:
- Silvanus domesticus,
anomenat en algunes inscripcions com Silvanus Larum i Silvanus
sanctus sacer Larum
- Silvanus agrestis, també
anomenat salutaris, que era adorat pels pastors
- Silvanus orientalis, això
és, el déu que vetllava el punt en el qual començava l'estat. Per això
sovint s'al·ludia als Silvans en plural, Silvani.
En relació amb els boscos, sylvestris
deus, presidia especialment sobre les plantacions i gaudia dels arbres que
creixien salvatges, pel que se li representa portant el tronc d'un cuprer i
és anomenat δενδροφόρος (dendroforos). Respecte al cuprer s'explica
la següent llegenda: Silvà, o segons d'altres fonts Apol·lo va ser, estava
enamorat del jove Syparis; una vegada va matar per accident un cérvol que
pertanyia a aquest. Ciparís va morir de pena per això i va ser transformat en
xiprer.
També se'l descriu com la divinitat protectora
dels ramats de bestiar, als quals guarda dels llops (d’aleshores), i de la
fertilitat, la qual promou. Sent el déu dels boscos i els ramats, també
se'l descriu com un apassionat de la música. Apa!
En la poesia llatina, així com en diverses obres
d'art, sempre apareix com un home ancià però alegre i enamorat.
|
Festivitat |
|
|
Iconografia |
com a soldat romà; apagant un incendi; amb una mola al coll o als peus |
|
Patró de |
Polònia, Linz, Alta Àustria; bombers (a
l'Europa Central i Hispanoamèrica) |
|
|
|
Sant Florià de Lorch (Florianus) (mort ca. 304) és un sant cristià, màrtir, la
festivitat del qual se celebra el 4rt dia de Març. Té molta devoció a
l'Europa Central, on és patró de diversos llocs. Va viure en temps de
l'emperador Dioclecià i era
comandant de l'exèrcit imperial de Baviera, a més de responsable de les
brigades de bombers.
Els romans lluitaven llavors contra l'expansió
del cristianisme i hi van enviar el cònsol Aquilí amb aquesta missió. Aquest
proposà a Florià que oferís un sacrifici als déus romans; Florià, ja convertit
al cristianisme, no volgué fer-ho, essent torturat amb garrotades i foc.
Finalment, va ser mort lligant-li una mola al coll i llençant-lo a les aigües
del riu. Se suposa, jo ho suposo que li volien voler demanar “Com T’hú
Fas?
Una visió revelà el lloc on es trobava el seu cos
i va ser enterrat. La tradició diu que al lloc on més tard va aixecar-s'hi
l'abadia de Sankt Florian, prop
de Linz (Àustria),
al voltant de la qual va créixer després l'actual ciutat. Posteriorment, el
1138, les relíquies van ser traslladades a Roma i, d'allí, enviades a Polònia,
on van ser dipositades a l'església de Sant Florià (Kościół św. Floriana)
de Cracòvia, on es
veneren i es va fer un tatu en la pantorrilla. Hi va anar, per cert tant a la
Argentina com a Nüremberg la meva cunyada vull dir; i
S'invoca el sant contra els incendis i les
inundacions. La llegenda diu que va extingir un incendi només amb una galleda
d'aigua.
- Detenció del sant (Nuremberg, Germanisches Nationalmuseum)
- Martiri del sant (Florència, Uffizi)
- Troballa del cos (Nuremberg, Germanisches Nationalmuseum)
El bisbe; Sant Gotard
El Pas del Sant Gotard (en italià, Sant Gottardo, en alemany, Sankt Gotthard) és un pas de muntanya situat a
2.109 metres a Suïssa a 
CH 46° 33.3′ N, 8° 33.9′ E, entre Airolo (Ticino) i Andermatt (Uri), en
els Alps Lepontins, que connecta
la part nord (germanoparlant) de Suïssa amb la part sud (italoparlant) de
Ticino, i la ruta cap a Milà. Encara que el pas es coneixia en l'antiguitat, no es va emprar àmpliament
fins a principis del segle xiii, perquè comportava travessar el turbulent Scholl, crescut amb
les neus foses durant el principi de l'estiu, a l'escarpada gola de Schöllenen, sota
Andermatt. Les morts per ofegament en el pas s'incrementaven a l'abril i maig,
segons els antics relats de les viles properes.[1]
Història:
El Pont del Diable es va
construir en unes condicions tan adverses que les llegendes entorn de la seva
construcció formen per si soles una categoria completa al sistema de
classificació Aarne-Thompson de
llegendes populars (nombre 1191).[2] El Reuss era tan difícil de travessar, que un pastor suís va desitjar que el
Diable construís un pont. El Diable va aparèixer, però va demanar ser el primer
a creuar. El muntanyès va estar d'acord, però li va fer al Diable el regal
d'una cabra pel seu treball, sent aquesta la primera a creuar el pont i no el
mateix Diable Enfadat per aquest afront, el Diable va desprendre una roca
per llançar-la contra el pont i destruir-lo, però una dona gran va dibuixar una
creu a la roca, de manera que el Diable no va poder sostenir-la. La roca està
encara allí, i el 1977 es van
gastar 300.000 francs
suïssos a moure la roca de 220 tones i
127 metres per a fer lloc per al nou túnel de Sant Gotard.
El pont permetia que el trànsit seguís el Reuss
fins a la seva font i sobre la línia divisòria d'aigües entre el Rin i el Mar del Nord i
el Po i el Mediterrani, ia partir d'allí, cap a Ticino i Milà. Portava només tràfic desmuntat i
ramats fins a 1775, quan,
després de la millora del camí, va passar el primer carro.
El pas es va dedicar ja en 1236 a Sant
Gotard (Godehard de Hidesheim) 960 - 4 maig 1038, Abat de Hersfeld, més tard
bisbe de Hildesheim (1022).
Fill de l'arquebisbe Frederic de Salzburg, Gotard va ser abat del monestir benedictí de Nieder Altaich el 996 i va
reformar altres monestirs sota el patronatge d'Enric II del Sacre Imperi Romanogermànic. El seu hospici per a viatgers de Sant
Moritz, prop de Hildesheim es faria famós.
Sant Pelegrí Laziosi, rel. servita;
Peregrino
Laziosi
|
San Peregrino Laziosi |
|
|
|
|
|
Información personal |
|
|
Nacimiento |
|
|
Fallecimiento |
|
|
Religión |
|
|
Información profesional |
|
|
Ocupación |
|
|
Área |
Pastoral y monastic
life |
|
Información religiosa |
|
|
en 1726 por Benedicto XIII |
|
|
Festividad |
|
|
Orden religiosa |
|
San Peregrino Laziosi, también llamado Pellegrino da Forlí (Forlí, Italia; 1265 o 1266-1
de mayo de 1345), fue un fraile de
la Orden de los Siervos de María.
Biografía
En sus años de juventud ingresó en un movimiento
que se oponía al papa Martín
IV. Durante los enfrentamientos conoció a Felipe
Benicio, cabeza de la Orden de los Servitas. Se cuenta que el mismo Peregrino abofeteó a Felipe Benicio cuando llegó a
la ciudad de Forlí. Pero posteriormente, Peregrino cambió de actitud e inició
un proceso de conversión. Entró a los treinta años en la misma orden que San
Felipe: la Orden de los Servitas, en la ciudad de Siena.1
Según la tradición, una de las penitencias especiales que eligió fue el estar de pie en tanto no fuere necesario estar sentado. No se sabe si será por este motivo, pero lo cierto es que al cabo de unos años, desarrolló venas varicosas y después cáncer en un pie. La noche antes de la cirugía para amputarle la pierna, pasó mucho tiempo en oración. Se durmió y cuando se despertó las llagas estaban curadas al igual que su pie y su pierna. No fue necesario amputarle ni el pie ni la pierna. Por esta razón, es considerado oficiosamente por algu nos como patrón de los enfermos de cáncer, pero es necesario señalar que la Iglesia católica no lo ha proclamado en ningún momento de esa manera.
Murió en Forlí en el año 1345 y actualmente, su cuerpo se conserva incorrupto en la Iglesia de los
Siervos de María en Forlí.2 Peregrino
fue canonizado por el papa Benedicto XIII en el
año 1726.
Sense dades beat Josep Maria Rúbio, prev.
jesuïta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada