La MORT a...

 Edició per als qui: No hi guipem gaire (lletra Grossa. Pàg 101)

     ... i fou en aquell instant que Tadzio somriguié. Li somreia a ell, d'una manera expressiva, familiar, encantadora i espontània, amb uns llavis que s'obrien lentament. Era el somriure de Narcís que en emirallar-se en l'aigua de la font: el somriure profund, encisat, prolongat amb què es contemplà tot allargant els braços vers el reflex de la pròpia bellesa; un somriure matisat d'un levíssim gest de mal humor, a causa de la inutilitat dels seus esforços per besar els dolços llavis de la seva imatge, un somriure posturer, curiós i un xic sofrent, fascinat i fascinador.

L'Aschenbach rebé aquell somriure i se l'endugué com un present funest. Estava tant trasbalçat que cuità a fugir de la llum de la terrassa i a cercar apressadament la fosca del parc. Una indignació extranya li arrencà paraules de tendre reptament.

     -  No has de somriure així! Tingues-ho ben entès, no s'ha de somriure així a ningú!

Es deixà caure en un banc i, esmaperdut, aspirà les olors nocturnes de les plantes. I tot tirant-se enrere, amb els braços penjant, aclaparat i estremit per un seguit de calfreds, murmurà la forma immutable del desig amorós -impossible en aquest cas, absurda, abjecta, ridícula, però no per això menys sagrada i fins i tot venerable:

     - T'estimo!

Durant la quarta setmana...