mitologia_grega

 Començo a llegir aquest llibre ”Mites de l’ANTIGA GRÈCIA “, la Setmana del Dilluns 18 al Diumenge 24 de Novembre. L'acabo de resumir elprimer dimenge d'Advent, dia U de Desembre. Aquest llibre conté "una Recopilació de mites i llegendes de l’Antiga Grècia". Aquests mites, continua Eugènia Salvador, ens parlen dels orígens dels Déus i dels Humans: Amors, Odis i, Desavinences i enfadades.

Pròleg de Eugènia Salvador M.

Son unes històries dels orígens en uns temps i Països llunyans. D’abans que s’encetés l’escriptura -si més no la intel·ligible-. Son també costums transmeses doncs ORALMENT; de pares a fills, i de família a família... de missatger a missatger.

La Grècia antiga, ni era un sol País, ni un sol Estat: Illes, territoris, ciutats-Estat independents que compartien trets culturals i creences religioses comunes que s’estengueren fins a la península d’Anatòlia, Sicília i el Nord d’Àfrica.

Es tenen registrats dos Grans Poetes grecs, una mena de declamadors de contes i llegendes: Hesíade i Homer que van viure cap al segle VI a. C. Fa doncs 2500 anys que, com hem apuntat recopilaven en explicades i reunions. I, per tant; aglomeraven aquesta mena de Rondalles i mites. Ells (2) son La Font de gran part del que coneixem sobre els Mites Grecs.

Però la Mitologia ha estat re-interpretada per narradors(es) i escriptors(es).. Místics fins i tot...poetes i filòsofs, i una llarg etcètera. Aquí sabrem dels més importants. A més a més, s’ha optat per un fil argumental gairebé cronològic de les seves versions més conegudes. La Finalitat és un Relat amè per conservar algunes de les llegendes que son un referent “de tota la vida” en la Cultura Occidental.

L’Associació Lectura Fàcil treballa per fer accessible la cultura a totes les persones; especialment a les que tenen dificultats Lectores... de caràcter transitori o permanent.

E. Salvador Mencerré. 2023

1.- L’Univers de la mitologia grega

Per als antics grecs, la Terra era com un gran disc que surava en un immens mar (L’Oceà). Al Oest de l’estret de Gibraltar, és a dir a partir de Cadis, no s’hi aventurava ningú doncs pensaven que a partir d’allà el mar queia, de manera que arrossegava les naus a lo irrecuperable doncs, com també hem incidit: l’aigua a partir d’allà figura que baixava. Més ben dit que feia baixada...

I, s’anava a parar al TARTAR, l’Infern: Un món fosc embolicat en la boira, ple de cavernes i de passadissos estrets i humits on anaven les ànimes dels morts. Més endavant parlarem de com n’eixien i en quins terminis (100 anys) i condicions establerts.

En aquells anys anteriors al Segle VIè a. C. No hi havia ni instruments de navegació, ni brúixoles ni res. Imaginaven com eren els límits del Món però mai ningú hi havia arribat... o, més ben dit: n’havia tornat!

Damunt de la Terra hi havia el Cel, immòbil i des de on s’apreciava millor era al capdamunt de la muntanya. EM pregunto que s’expicaven quan a l’hivern que tenim menys estels a la vista i algunes constel·lacions no Visibles; perquè estem a l’altra banda... si ¿Apreciaven des de la muntanya més alta d’Atenes i, doncs; de Grècia; la diferència?. Allà hi havia l’Olimp, on vivien els Déus. Així doncs els Déus grecs reben el nom de Déus Olímpics.

Zeus era el Déu més poderós, a qui tots, Déus i gent, obeïen. La llegenda ens explica que va destronar el seu pare Cronos després d’una llarga guerra. Alguns dels germans de Zeus se li havien unit. Zeus, victoriós a la postra, va anar a viure al Olimp.

La genealogia figura una primera Deessa GEA (Terra) i un primer amo i senyor dels Mar i Cel: URÀ. Van tenir molts fills: 3 Cíclops, que tenen un sol ull al front; els tres (també) Centímans, forts i violents cadascun d’ells amb 100 braços i 50 caps; els 6 TITANS -entre ells Cronos- i, les seves sis germanes les 6 Titànides.

El Món es va anar formant amb els fills d’aquests éssers. Tots però eren criatures monstruoses. Urà els odiava a tots, especialment als Titans. Gea previngué que els seus fills mateixos destronarien el pare. Urà els va tancar al TARTAR. Gea estimava molt els seus fills , però especialment els Titans que no eren tan lletjos. Ningú exceptuant Cronos va decidir enfrontar-se a Urà. Gea li explicà què havia de fer.

Cronos amb una falç ben esmolada li va tallar els testicles a Urà mentre dormia i van anar a parar a alta mar. Al voltant de les gotes d’esperma que van caure a alta mar es formà Afrodita (la que serà deessa de l’Amor, el plaer i la tendresa) dins d’una escuma blanca. De la sang a terra en van eixir les poderoses Erínies i, Els Gegants d’Armadura Lluent.

Urà va, maleir el seu fill Cronos dient: Ocuparàs el meu lloc al Tron, però un dels teus fills també es revelarà contra tu i et destronarà.

Zeus donà a Hades, un seu germà Tità el Món Subterrani i a l’altre germà Posidó li va donar els límits del món: mars i Oceans. Zeus va quedar com a Amo del Cel i de la Terra; i de tot l’Univers; i, ho observava tot des del capdamunt del “MONT OLIMP”.

2.- El món subterrani

El Món subterrani, anomenat TARTAR ò Els Inferns, era on anaven les ànimes dels morts. Li pertanyia a Hades (Tità, per tant fill també de Cronos, però -ja ho anirem veient: allò que es diu: “de pura cepa”). Existia un missatger dels Déus: Hermes que guiava les ànimes d’un marge del riu Aqueront a l’altre riba  On el barquer Caront, els cobrava i una moneda d’or. Sinó, havien d’estar 100 anys al TARTAR en una mena del que serà per a d’altres Religions, i, en d’altres condicions: El Purgatori. (Indica Eugènia Salvador que és en motiu d’això que els grecs tenen el costum d’enterrar els seus morts amb una moneda d’or a la boca). A l’altra riba hi havia un judici sobre el comportament en vida.

Les ànimes dels herois i dels virtuosos... o germans (familiars dels Déus) eren dutes als Camps Elisis. Allà sempre era Primavera. Les ànimes, allà, conservaven la aparença humana. A l’altra banda del riu, doncs, els condemnats vaguen pel Tartar convertint-se en ombres apàtiques i semi-ocultes.

Ningú entrava ni sortia del Tartar sense el consentiment d’Hades. Cèrber, el gos de 3 caps, enorme i ferotge; vigilava dia i nit una porta enorme de bronzo que tancava l’entrada als inferns. Figura que un o un altre, dels tres caps sempre estava despert. Hades era despietat i ni tan sols anava a les reunions del “Mont Olimp”.

3.- Uns Déus semblants als Homes

Els homes imaginaven els Déus amb aparença humana però més forts, bells i intel·ligents; i també parescuts en comportament, sentiments i reaccions. Als Déus els agradava el PODER; i doncs, podien ésser capritxosos, cruels i egoistes; però també Justos i Generosos. Els Déus es barallaven per aconseguir el RESPECTE. La Submissió dels humans. Els Déus esperaven dels homes, Temples dedicats a Ells i afavorien sempre el qui els havia fet més ofrenes. Com ara el sacrifici d’animals.

Els humans havien d’anar als oracles (construccions de marbre (i temples)). Allà en vivien sacerdots que interpretaven els senyals (signes) i missatges. Un dels ORACLES més importants era el de DELFOS. Prop d’Atenes, i, dedicat al Déu Apol·lo.

Els Déus vivien feliços al Olimp. La banda més alta on figura que sempre hi brillava el Sol. És a dir Com al Teide on es crea una bromera marina fins als 2.000 metres i a partir d’allà llueix el Sol Gairebé sempre.

Els Déus, s’alimentaven de Nèctar i Ambrosia. Aquests menjars feien immortal als qui els prenien. A més a més respiraven Èter una substància la qual pels humans no estaven capacitats i moririen o es desmaiarien i moririen. L’Èter, semblant al Cloroform, el qual, en principi, adorm a qui se li posa a la boca i els nas.

Sovint, els Déus s’unien amb homes i dones mortals (heus ací la pura cepa). Els déus passaven per diferents etapes de la vida, però en un punt donat ja no envellien. De les relacions amb humans en naixien el Herois, superiors en força i intel·ligència, però també eren mortals.

4.- Els Orígens del Món i 5.- Cronos Déu absolut de l’Univers

Ja hem dit que A l’Inici “existia els Caos” i va sorgir Gea, La deessa Terra i Urà (el Cel que va sorgir d’ella). Ja hem parlat dels Cíclops, els Centímans i els Titans, els fills d’aquests dos Deessa (Gea) i Déu (Urà). I que en principi el Món s’estengueren els descendents  d’aquests. Ja hem explicat la victòria de Cronos sobre Urà. Així fou com Gea i Urà ses separaren per sempre.

Cronos es va casar amb Rea, una seva germana. I vivia intranquil. Quan va néixer el seu primer fill d’aquests germans el va devorar. Els precs i clams de Rea no van servir de res. Així mateix ho feu amb tres filles i dos fills més. El Setè fill, va passar que Rea es va adonar que estava en estat i va demanar consell a la mare de Cronos, Gea (així que Rea i Cronos no eren germans per part de mare) (i ja havia havia tingut relacions abans de que li tallés els Genitals...

Gea li digué a Rea que marxés a Creta. Tan bon punt la mare del noi: ZEUS, va comprovar que el xicot era físicament desenvolupat i apte, -sabem que l’havia alimentat amb llet de cabra-. Es va presentar disfressat a Cronos i li va donar a beure una droga que li va fer vomitar els anteriors cinc germans. Abans, Rea li havia entregat una pedra embolcallada en bolquers que Cronos engolí sense més ni més... per aquest pes aprovà la beguda i que el derrotés  Zeus.

6.- La Guerra dels Titans

La Guerra Pare-Fill va ser molt llarga. Recordem: Zeus, el fill, contra Kronos, el seu pare. Els Titans es van posar de la banda del Pare. De fet no es garanteix fins més endavant. Tot i així, acabat el capítol 10 encara, jo, -l’he acabat de llegir-, si bé es diu de d’altres de les criatures (ciclops, centimans i les que neixen de la sang i de l’esperma de Urà (de l’esperma: Afrodita... -sobretot els de la meva edat avui, noimagineu cap robot que llancés els seus pits com a misíls...  com a la sèrie japonesa: “Comando G”-). Els testicles, llançats a alta mar, a banda de les dues primeres vegades, -que se’n parla, dels Titans-; no s’explica pas que els titans fills entre ells i “algú altre”, és clar!... (però seguim, perquè tot i ser de lectura Fàcil és un tema de Difícil comprendre i encara més; explicar: Si, no s’ha acabat de llegir). Kronos s’adonà de sobte que estaven perdent la batalla. Els Titans eren, -hi incidirem 6 i 6-: eren 6 mascles i sis fèmines. Vegem-ho tot seguit:

Els germans com Zeus; Hades, també era un Tità, (fixeu-vos que es diu en el moment precís; estem pensant com Eugènia Salvador). Encara que també parla de creuaments, doncs un dels qui ofereix suport a Cronos és “Atles (fill-a d’un Tità, al qui veiem en la il·lustració del mateix llibre)”. I l’ajuda perquè Cronos ja se sent vell i cansat. La guerra amb el seu fill, ja fa temps que dura.

Tot i això amb tota aquella “trepa” en contra,  Zeus corregué a Gea, demanant-li que cerqués ajuda en d’altres oncles, els Ciclops i, els Centímans que continuaven TANCATS en el TARTAR... Gea els va alliberar de les cadenes amb les que estaven lligats. Els Ciclops molt hàbils fabricant estris de guerra li van regalar a Zeus un llamp. Al seu germà Hades un Casc que el feia invisible,  i a Posidó una Forca trident (Amb la que agitava el Mar). Els Centimans provocaren des de la muntanya una pluja de roques.

Llavors Cronos s’adonà que estaven perdent la batalla... però era massa tard per FUGIR. Atles que liderava: els presoners va rebre un càstig i el van obligar a sostenir la Terra. Tot, a la seva esquena. Vegeu el dibuix en al llibre amb Copyright de Joaquín Porcar.

Resulta que a Cronos, Hades -el seu fill també- se li acostà -amb el casc que el feia invisible- i li va robar les armes. I mentre Posidó l’amenaçava amb el trident, Zeus li va llençar un llamp... Els Centimans arribaren de llençar una pluja de roques de les muntanyes als aliats de Cronos. Així diuen és com es va formar les illes de Grècia.

Cronos i els seus van ser capturats i duts al Tartar. És ara quan Atles, que liderava el bàndol contra Zeus, rep el càstig especialment dur: Sostenir la càrrega de tot el Món, sobre l’esquena...

La Pau no va pas durar gaire. Gea, aquest vol “no suportava” veure empresonats els altres seus fills: La resta de Titans i es va aliar amb els Gegants, que, recordem “del nostre Capítol 1: La Formació del Món”; en sortiren de, la sang, caiguda per terra, dels genitals de Urà, -i, que els hi tallà Kronos-... de la sang que va caure a terra en sortiren aquests Gegants i les Erínies. (De l’esperma al mig de mar en sortí, -ja ho explicarem en el seu moment -el perquè de Afrodita en tot aquest parcal o enbalum... de moment, Afrodita: la que nasqué sobre el mar ja sabem que serà deessa... i, al mar qui manava (però més tard) serà Posidó, l’Amo).

Així que: Gea, s’alià amb els Gegants per forçar Zeus a treure els altres Titans del Tartar. Però Zeus va sortir victoriós de totes les batalles. Així que Gegants i Titans van quedar per sempre més tancats al Tartar. És ara, i així que acabà el regnat de Cronos i els Titans, que eren divinitats  poderoses i de força descontrolades. Així també s’inicià el regnat de Zeus: Més just i digne que no pas fins ara.

7.- El regnat de Zeus i els Olímpics

Amb tot plegat, Zeus es va convertir en amo i senyor de tot l’Univers. Malgrat és cert que ara repetim: ja havia exposat que: una mica com el Puigdemont... encara que aquest ni cinc minuts! hi hagués una altra mena de Estat a, en!... Là “Mitologia Grega”.

De Urà Cronos (Era un Tità -fill  de Urà- i -d’una Deessa -Gea-) i d’un Tità i una Titànida (nasqueren Rea, -recordem-ho?-) Nasqueren els germans primer devorats (per Cronos i a qui Rea donarà un setè fill. Però ja crescudet... que aquest nostre home de cop, Rea s’amagà segons li indicà l’àvia a Creta a parir (mentre es feien Caçerolades quan el nen naixia i plorava en pro de que Zeus no les ha sentís.. Les exclamacions del bebè Zeus. Rea el va veure créixer, donant-li llet de cabra, i quan semblava físicament potent: El mateix Zeus, després que la mare li fes engolir una pedra per setè fill... doncs aquest Zeus li va donar una beguda que era de droga. Tots els germans de Zeus (6 de pare i mare alhora, de Kronos i de Rea). De no fa pas més de 2 setmanes en que a l’Evangeli passava una cosa sembant: No sé si havia passat mai abans; i un rei se n’anava...,  diguem que a veure Carlemany, o a l’Emperador; i perquè el nomenés (com al nostre Guifré el Pilós... Debades penso:

1. Guifré amb sò ga go gu, i no pas Gifré, ò Gifre posem que “d’el·la geminada”... “a cascarla”; El que serà monarca (exactament: Comte, -en el cas del nostre home de Ripoll-).
2. El senyor Comte (presumptament) confia el futur de la regència: l’administració de tres capitals a tres persones i com si es tractés del “Pare Bo” quan tornà admeté que volia collir on no havia sembrat. Amb això ja havia firmat. (Després vindran els plors i el cruixir de dents). Amén!

Tots aquests comentaris no els farem ara per a la distribució... com en l’Evangeli; però que estiguem al cas de Hades i de Posidó, Caram!

Zeus pretenia que tots els Déus visquessin a l’Òlimp i protegissin els Humans fins al punt que -diguem per un període, visqués amb ella com un home casat. (El nom d’ella era Hera, i, no ho digueu a ningú era filla (fem-ho decent: Germana de Zeus; però d’una altra unió. Així que es deu dubtar molt sobre la titanitat de Zeus. D’una altre Deessa? A saber!

 A Demèter li va encomanar que feés fèrtil la Terra... això mno +es cap absurditat... penseu suisplau qe totes aquestes petxines que es poden trobar el lloca a 630 mts S/el nivell del mar... AL Pla de Tona etc... la suposada unió de sals subterrànies, ara entre Navarra i el Principat, o: La Catalunya Central no té perquè tenir rius d’aigua precisament... proposo: aigua sulfurosa etc. Vents huracanats, i maregassa forta (si no és que l’aigua la va dur un meteorit i amb els microorganimes marins , que vam res els que van sobreviure a les radiacions dels ous i les petjades dels Dinosaures...

A Heras, li feu mantenir unides les famílies i li demanà que cap home la posseís (aquí ja hi ha una mica d’enredo... A Zeus li molestaven els dubtes de diligència.

A l’Olimp les discussions i lluites pel poder (suposo que com en el llibre de Job: “El Senyor m’ho dona i el Senyor m’ho pren”.) i jugant jugant que Zeus els clissava abans que fessin res... doncs perquè no era pas burro.

Detalls: Com convertir -Heras (ara Deessa) a les amants de Zeus; en Plantes, o flors etc. També les enviava a Terres Llunyanes.

Llavors Zeus creà:

                                            El Gran Consell dels Déus Olimpics.

Nom Grec	Atribucions			Nom Romà
F i l l s   D e l s    T i t a n s    K r o n o s    i    R e a
Zeus	Amo de l’Univers			Júpiter
Hera	Deessa del Matrimoni			Juno
Hèstia	Deessa de la Llar			Vesta
Demèter	Deessa de les collites i els cereals			Ceres
Posidó	Déu del mar			Neptú
Hades	Déu dels Inferns			Plutó
A l t r e s    D é u s
Afrodita	Deessa de l’Amor			Venus
Apol·lo	Déu de la Míusica i les Arts			Apol·lo
Ares	Déu de la guerra			Mart
Artemisa	Deessa de La caça			Diana
Atenea	Deessa de la Saviesa, de les Ciències i les Arts.			Minerva
Hefest	Déu Ferrer (Herrero)			Vulcà
Hermes	Missatger dels Déus i Protector dels comerciants			Mercuri

8.- Prometeu crea el Primer Home.

Zeus, un bon dia, es posà a mirar l’horitzó. El Món, des de l’Olimp. Va pensar que havia de crear una nova raça de Criatures per poblar-la. Demanà consell a Atenea (deessa de les Ciències, de la saviesa i de l’Art) per a que li fes saber a qui podia encomanar aquesta tasca tan difícil. Prometeu, era fill d’un dels Titans que havien lluitat contra Zeus-, i, germà d’Atles, el Tità condemnat a sostenir el Món sobre la seva esquena.

Prometeu, era molt intel·ligent. En aquella Guerra es va mantenir al marge per esperar a manifestar-se a favor del bàndol de Zeus,-el seu cosí-, que ja ho tenia guanyat, i lluitar a favor d’ell. En acabar la guerra Zeus com  a premi no el va tancar en el Tàrtar (amb el seus germans) i el va admetre al Olimp al costat d’uns Déus guanyadors.

La Deessa Atenea, de la saviesa, les ciències i l’art admirava la intel·ligència de Prometeu i el convertí en el seu protegit. L’hi ensenyà, com es diu, tot el que ella sabia. Tot i el “perdó de Zeus, Prometeu, l’odiava, doncs no suportava la seva supèrbia (que proclamava ell maeix com a Déu entre els Déus). Tampoc li perdonava que tingués els seus familiars tancats.

Així que gràcies a Atenea, Zeus va encomanar la tasca de crear el primer home  a Prometeu. Epimeteu, el seu germà, havia d’ajudar-lo i crear totes les bèsties i animals de la Terra, perquè li fessin companyia i tinguessin què menjar. El primer home havia de tenir tots els dons per ésser superior a tots els animals. Va modelar una figura amb argila. Però Epimeteu ja havia repartit dons entre els animals: força, rapidesa, astúcia, intel·ligència i agilitat... Així que Promenteu, li donà a l’home el foc. L’aparença triada era similar a la dels déus i va demanar a Atenea que li donés ànima.

Amb els anys, Zeus va voler que l’home li retés homenatge per demostrar la seva obediència i submissió als déus. Prometeu va proposar que sacrifiquessin animals. Zeus només va voler que fos Ell qui triés la part de l’animal oferta als déus.

Així que el primer oferiment el va fer Prometeu. Va preparar un plec d’ossos i vísceres i la recobrí amb greix i un altre amb pell duia els millors trossos de carn. Evidentment Zeus es va enrabiar quan va descobrir que sota l’excel·lent aparença del greix hi havia ossos i vísceres, i que per tant Prometeu se n’havia burlat.

Així que Zeus prengué el foc als humans, i, així, deixaven de ser superiors a les bèsties, i que tot plegat causaria un disgust  a Prometeu. Però Prometeu va demanar permís a Atenea per entrar al Olimp per agafar el foc i retornar-lo als humans. La deessa no sabia negar-li res i ell els hi retornà als humans. Zeus, fa agafar un rebot del quinze i va estacar de braços i peus a Prometeu,  amb cadenes en una muntanya del Càucas on una àguila li devorava el fetge durant el dia. El fetge tornava a créixer cada nit. I el càstig va durar anys... fins que Hèracles, fill mortal de Zeus, va matar l’àguila amb una fletxa iel va alliberar.

Finalment, Zeus va decidir perdonar a Prometeu i al cap de més anys el va retornar a admetre dins l’Olimp.

9.- Pandora, la primera dona.

Tot i que Zeus, acabàvem el Capítol 8 que: Va perdonar Prometeu i el va admetre de nou al Olimp; aquesta (altra llegenda) ens proposa que Zeus... com ho arreglaríem: Era rancuniós? Perquè diguem que comença... ja veurem si estracta d’un entremig; és a dir des de que s’enfada (Zeus) amb Prometeu i el perdona: Desitjava castigar Tota la Humanitat... per haver acceptat el foc.

Així doncs, Zeus, va planejar una venjança que hauria d’execiutar UNA DONA. La va crear bella i atractiva, jove, per lliurar-la a Epimeteu. Que, recordem, es va avançar al seu germà Prometeu repartint dons als animals que creava mentre Prometeu feia l’home a imatge dels Déus. Pensava Zeus que Epimeteu no podria evitar enamorar.-se’n. I va encomanar el seu Fill (de Zeus) Hefest: Déu ferrer que feia joies i armes als Déus, que fabriqués una dona amb fang. Vents li donaren vida i divinitats flors i joies.

Fins i tot Atenea li donà ulls de color... i li va ensenyar a teixir delicades labors i la va vestir amb suaus teixits. També la va dotar de gràcia i sensualitat.. Hermes,  missatger dels Déus, en canvi li va donar un caràcter canviant, capritxós i fals i va col·locar dins seu, mentides per seduir els homes. Va ser però Zeus qui li va posar nom: Pandora. Que significa “tots els dons”. Entre tots representa, havien creat una dona realment bella , refinada oi seductora.

Zeus, altre vegada, li va regalar a Pandora una capsa. Li va ordenar que no la obrís mai. (Zeus sabia que era CURIOSA i que l’obriria tard o d’hora).Aleshores va encomanar  Hermes, justament perquè l’acompayés davant dde Epimeteu com a regal de Zeus. EPIMETEU, era molt confiat i no massa intel·ligent. En veure que apuntava alt va gosar enamorar-se’n en un tres i no res! Epimeteu, segons es conta es va oblidar d’un advertiment de Prometeu que devia estar “en aquél entonces” divagant per l’Olimp.

L’advertiment de Prometeu era: “No acceptis mai res de Zeus. Només (des de...) desitja perjudicar-nos i farà tot el possible per destruir-nos”.

Epiumeteu, s’hi va fins i tot casar (a veure so Prometeu era al Tàrtar?) però ens diu Eugènia que  la felicitat del germà va durar molt poc. La causa? Potser que Pandora obrí definitivament la capsa i que DEL SEU INTERIOR, van sortir tots els mals que des de llavors pateix aquesta Humanitat. La vellesa,la fam, la malaltia, la pobresa, la bogeria... Pandora en escoltarel missatge , horroritzada, la va tornar a tancar, però ”ja era massa tard”. Textualment, Eugènia Salvador Mencerré, fa un altre punt i a part i diu “Només hi quedava (als Humans aquells) l’ESPERANÇA. Per ajudar a suportar les desgràcies.

10.- Les edats de la Humanitat.

Altres llegendes expliquen l’orígen dels éssers humans de masnera molt diferent. Expliquen que des de Gea i Urà, per exemple, des de wque es van separar, el Món es va anar poblant d’animals i plantes que sorgien de la mare Terra. La primera generació de la raça human naixia també llavorens... em aqell moment.

Era la anomenada Edat d’Or (com ho deia allò el Cuervo: “Passsso de politiqueo!”. Eren temps del Tità Cronos. Es vivia feliç, sense fatigues ni inquietuds. La Terra produïa de tot i per tot, ik, sense haver de conrear-la. Sempre, com als Camps Elisis: Era Primavera. No es talaven arbres doncs no calien vaixells ni fortificats... No es coneixien les armes i les guerres. Els humans eren mortals però no envellien, i morien somiant. Amés compartien taula i menjar amb els Déus.

Però aquella Generació va desaparèixer de la Terra.

Els Déus van crear una segona generació, però no tan afortunada que va viure durant ... l’Edat de Plata. Va ser Zeus qui v a escurçar les Primaveres i com a l’Exposició de L’Art de Viure al Hall de l’Hospital Sant Joan de Déu se’ls presentaven Freds i Càlids. (No fotem, però): van començar a viure en coves i després (van aprendre que era millor) viure en cabanes de palla i fusta, o com al Pla de l’Estany en una mena de cabanes sobre una estructura (com al Vietnam). Havien de llaurar i sembrar laterra, després a educar els bous a tirar de l’arada... però molt abans , em penso que hi ha diferències de “amaestrar animales” segins el Continente (A Sud amèrica, com que com qui diu només tenien les “Llamas”... així que... les van educar cap a 350 anys abans de crist mentre en d’altres llocs posem el 4.500 anys a.C. i Endavant!

Exposició Art de Viure al Hospital St. Joan de Déu. A Manresa.

La Humanitat figura que es va negar/oblidar (amb la feinada, de oferir sacrificis als Déus i allò que diuen: La llei de Murphy no, eh? Sinó que “De mal en Peor” (On bad to worse). Zeus s’irrità, pobret, i fixeu-vos, els va cobrir de Terra. Va venir, ho diu Eugènia S.M. que va venir l’EDAT DEL BRONZO.

Molt pitjor -diu ella-. Ho havia es veu Bronzo a mansalva (la qual cosa resulta inviable; perquè el bronzo, (Coure més Estany) s’havia de barrejar en una fosa i només els “soldats” i responsables en gaudien. Això i els diners es van inventar amb el Fero; que tothom quoi més qui menys anava més armat que no pas amb iuna pedra de sílex).

De totes maneres les disputes des de la punibilitat de Zeus que ja hi havia disputes i altercats: seriosos. Els humans van esdevenir-se una mena de raça de nerviosos, violents, brutals i insensibles... Explica Eugènia , pobre! Que tot això que expliquen a la UOC (en verd) que passà al ferro; doncs que de bronzo se’n feien, compteu; fins i to cases. Encara que també Eugènia S.M. diu que el pitjor de tot també va ser l’Edat del Ferro (els humans es van deteriorar en tramposos i mentiders... sense respecte per la Natura i el medi, volien guanys (acabava d’apareèixer el EXCEDErNT). Va venir l’Or i metalls amb els que, “mayormente” feien armes per matar-se.

Ningú podia confiar en ningú, encara que fossin de la mateixa família... ja m’enteneu? La sogra contra la nora, el fill contre el pare el germà... es pretenien les herències abans d’hora.

Alguns (autors “clàssics” deien que era l’Edat qiue es “manté ... (posem ENCARA, aquesta Edat del Ferro) i d’altres parlen d’un Diluvi enviat per Zeus (que veurem al següent Capítol 11) que va acabar amb la generació cruiel (més que ara) oi violenta de qualsevolmaera ( de violència). I repoblar la terra amb éssers justos i VIRTUOSOS (el Diluvi havia de fer una criba. No va ofegar PAS totes les muntanyes çi es va salvar gent aquí i allà no com passava amb la llegenda de Noé (Bíblica).

11.- El Gran Diluvi.

Des del cim del Mont Olimp, Zeus observava alarmat, com els éssers humans es tornaven cada vegada més cruels i violents. Finalment, va Decidir intervenir-hi i castigar-los. (Recordar que aquest llibre de Lectura Fàcil s’ha editat en l’any passat 2023).El Consell dels Déus va optar per una pluja intensa i inacabable, un Diluvi.

Prometeu sabé de les horroroses intenció dels Déus, i tot i que sabia de les guerres, odis i enfrontaments entre la espècie humana, no volia que aquesta “desaparegués”. Però de la muntanya estant i mentre cada dia, de dia, un àliga li menjava cada el fetge a picossades; així, de la muntanya estant o hi podia fer res; i a més Zeus el vigilava. Ara com ara continuava encadenat a la muntanya mentre l’àliga el picossava cada dia, Prometeu, no podia fer res per salvar  la raça Humana.

Prometeu, tenia un fill Deucalió que de tant en tan l’anava a veure. Prometeu li va explicar el que volien fer el Déus i l’aconsellà fer una barca i junt amb la seva dona Pirra omplir l’embarcació d’aliments i agafar els seus ramats i salpar.

Mentrestant Zeus havia demanat als Vents que arrepleguessin tots els núvols (una gran quantitat) i va llençar llamps per provocar la tempestat. Semblava que baixessin “cascades del Cel”. Al mateix temps Posidó, germà de Zeus remenava les aigües del mar amb el seu Trident, i provocava immenses onades que entraven terra endins i inundaven camps i ciutats. Els rius baixaven com torrents i s’enduien tot al seu pas, un vent huracanat aixecava onades als llacs que es desbordaven.

Els mortals, aterrits intentaven arribar als cims de les muntanyes més altes, però era inútil, perquè les aigües creixien molt de pressa i els atrapaven. Homes, dones bèsties i criatures morien ofegats. En poca estona va quedar tot cobert per l’aigua. La Pluja, continuà caient durant nou dies i nou nits. Quan ja només sobresortien els pics de les muntanyes més altes, Zeus va decidir que el càstig ja era suficient, i, va ordenar que deixés de ploure. Tot va quedar en calma i va  tornar a sortir el Sol.

Els de l’embarcació, tocaren terra la muntanya de Parnàs. El cim era tant alt que, no havia estat submergit per l’aigua. A prop hi havia l’Oracle de Delfos i hi van pregar; en el temple dedicat al deu Apol·lo. Deucalió i Pirra van quedar esgarrifats de tanta destrucció, i no sabien ni què fer ni cap a on dirigir-se. Van oferir unm sacrifici a Zeus perquè els ajudés. Construïren un altar amb pedres que colliren i van sacrificar una  ovella :

Zeus els digué: Per ser perdonats heu de cobrir-vos el cap i baixar de la muntanya tirant els ossos de la vostra mare cap endarrere. EN principi n van entendre aquelles paraules... Eren fills de mares diferents... mortes ja fa temps. Aleshores van comprendre que es referia, Zeus, a la mare Terra (Gea), o sigui, llençar pedres. Totes que va Deucalió es van tornar/convertir en homes i les que va llançar Pirra e va convertit en dones. Així es va repoblar la Terra.

12.- Persèfone i les Estacions de l’any

Zeus, va tenir moltes amants. Una d’elles la seva germana Demèter, deessa de les collites , els cereals, amb la qual va tenir una filla: Persèfone. Un dia, a Sic´lia, mentre Persèfone collia flors, va aparèixer Hades, El germà de Zeus que guardava el Tàrtar. Per una vegada Hades havia sortit del seu regne a les profunditats de la Terra. Havia arribat a Sicília amb el seu carro d’or tirat per cavalls negres.

Quan va veure “Pers” se’n va enamorar i dividí endur-se-la al seu palau  subterrani, al Tàrtar. Persèfone s’adonà de les seves intencions o arrencà a córrer però Hades la va atrapar. Persèfone, com Anastàsia a la cançó dels Rolling Stones “va clamar en va”: ningú la va sentir.

La Terra es va obrir deixant un camí per on el carro es va endinsar a tota velocitat, i després el forat es va tancar i no va quedar cap senyal del que havia passat. Durant 9 dies, Demèter va cercar la noia per camps i valls. Sense beure ni menjar; però el Sol, que tot ho veu, se’n compadí i li explicà el que havia passat.

Demèter es va enfurismar amb Zeus: Si no vas a veure el teu germà i em tornes la meva filla deixaré de cuidar-me de que la terra sigui productiva. Zeus no li va fer cas i vingué “una gran hambruna”. La Terra s’assecava, els homes i animals es morien. La RaçaHumana estava altre cop en perill de  extinció. Finalment Zeus, va enviar el missatger dels Déus (Hermes), a parlar amb Hades.

Li va dir que “havia posat en perill la vida sobre la Terra”. Després de molt insistir va accedir a alliberar Persèfone, a condició que no hagués pres, ella, cap aliment a la casa dels morts. Així ho exigia una antiga llei. Però “Pers” havia menjar unes llavors de magrana: No podia tornar als Món dels vius.

Zeuis i Demèter van arribar a un acord: Persèfone passaria sis mesos a l’any amb Hades i els altres sis amb la seva mare. Aleshores Demèter va reprendre la seva funció en les collites. Des de llavors la Terra que té estacions: Quan “Pers” baixa al Tàrtar... Demèter deixa que mori el Cel: arriba l’hivern.

Després, quan torna Persèfone i l’alegria de la seva llum fa renéixer les plantes. La fruita madura. I, els camps s’omplen de flors.

13.- Orfeu i Eurídice.

Orfeu era fill d’un Rei de Tràcia, i de Cal·líope. Tràcia abraçava una part de la Grècia actual, Turquia i Bulgària. Cal·líope era una de les Nou Muses deesses filles de Zeus. Les muses, insoiraven poetes i artistes.

Ja des de ben petit Orfeu va mostrar un do especial per a la Música, el cant i la poesia. Apol·lo, Déu de la música li va ensenyar a tocar la Lira. Tocava i cantava tan bé que les bèsties s’amansien. La seva fama de músic es va extendre per tot la Tràcia.

Orfeu, estava casat amb Eurídice i els dos s’estimaven apassionadament. Però: Vivien amb el temor que alguna desgràcia els separés: EL dia que es van casar, es va apagar la torxa que duia Himeneu el Déu que presidia les coses. El fum els va fer plorar els ulls. Tots els qui allà eren ho van considerar un mal presagi.

Un dia Eurídice passejava pel bosc i es va trobar a Aristeu, un fill d’Apol·lo (i cosí doncs d’ella, si més no Germà polític. Feia temps que Aristeu se n0havia enamorat... En veure-la tota sola se li va acostar amb intenció de posseir-laEurídice s’ho va veure a venir i va fugir espantada. Per mala sort va trepitjar una serp i aquesta lava mossegar al taló- Era una serp verinosa i al cap d’una estona Eurídice va morir.

Orfeu, estranyat que la seva dona trigués tant el va fer sortir a buscar-la. Quan la va trobar morta es va desesperar. Res no podia consolar-lo. Tocava la lira i la vida se li feia insuportable- Eren tant profunds la seva tristesa i el seu dolor, que va intentar lo IMPOSSIBLE, baixar al Tàrtar i recuperar la seva estimada. Hades impedia que cap mortal entrés... i molt menys en sortís, del seu Regne. Però Caront, el barquer que travessava el riu (Aqueront) cap al Cel al límit entre els vius i els morts,va ésser incaàç de resisitir-se a les tonades d’Orfeu i el deixà passara loaltre riba.

Cèrber el Temible gos, de tres caps, era el més temut per Orfeu Desobeïnt les ordres... es va presentar davant Persèfone, la dona d’Hades, i, li va suplicar que alliberés Eurídice. Pers, també es va commoure en conèixer la desgràcia dels dos enamorats, i, va convèncer Hades perquè els deixés marxar. Hades va imposar ina condició: Eurídice, et seguirà, Persèfone, fins al final del meu Regne però entre aquí i passat allà no et pots tornar nimirar enrere, Si ho fas, Eurídice s’estarà per sempre als inferns.

Orfeu ho va acceptar perquè estava impacient. Eurídice el va seguir per foscos passadissos, estrets i humits, només guiada pel so de lalira que tocava el seu espòs. En arribar a la sortidaOrfeu es va girar per abraçar-la però Eurídice havia perdut el pas (encara no havia arribat a la sortida... Desgraciadament la figura de Eurídice es va començar a esvair com el fum fins a desaparèixer. Havia tornat al Món dels morts. Orfeu l’havia perdut, i ara, era per sempre. Així que Orfeu se’n va tornar a Tràcia, on va viure apartat de tothom.

N’hi ha qui diuen que va acabar suïcidant-se. D’altres opinen que Zeus el va matar amb un lllamp perquè explicava als altres el que havia vist al TarTar. Encara s’explica que les dones de Tràcia el vanmatar perquè no les havia triat mai a cap d’elles, ibel van tallar a bocinets. El seu cap (tot ell va ser tirat al riu); doncs: el seu cap va arribar a la illa de Lesbos . Allà les muses (fixeu-vos el parescut Lesbos-Muses i Lèsbiques) el van enterrar i van col·Locar la seva lira al Cel. Encara avui es pot veure una constel·lació en forma de lira... o bé fa ja tants anys que la veuen i n’hi diuen que...

                                                                                         14.- EL Rapte d’Europa

Europa era una jove princesa filla horts d’Agènir, Rei de Sidó, i de la Reina de Tir; dues ciutats de Fenícia. Fenícia és a l extrem oriental del Mediterrani. On ara és el Líban i els altíssims cedres. (Els Fenicnis no eren ni un poble conqueridor ni molt/massa comerciants; res! només eren una colla de mandaos que els assiris, els grecs feien colònies treballant molt i amb etc on els venien el gra per sembrar o alguna tecnologia que assiris, jueus etc, durant l’Edat del Ferro).

L’Avi d’Europa, el pare del seu pare era Posidó, (el Déu del Mar). Zeus, un dia que passava vora el mar va veure passejar unes xiquetes. Li van agradar molt però sobretot Europa li va agradar més. Zeus acostumat a fer el que volia es va preparar per endur-se-la disfressat en forma de bou blanc.. Llavors el bou es va llençar al mar i marxà cap a la illa de Creta.

Europa, en veure que Posidó i les seves filles, les Nereides, muntades en dofins, sortien del fons de la mar per acompanyar-los, Europa va comprendre que el Bou blanc on anav muntada era un Déu. Un cop a Creta Zeus recuperà la seva aparença i; tot i les súpliques i protestes de la noia la va posseir. EN nasqueren tres fills: Minos, Radamantis i Sarpèdon.

Però Zeus, es va cansar d’Europa i després de casar-la amb el Rei de Creta la va abandonar. Mentrestant Agenir, el pare d’Europa va enviar els seus altres fills amb l’ordre que no tornessin fins qiue la trobessin. Van trigar estones i anys (que deien els Sopa de Cabra). Però mai la van trobari no van poder tornar a Casa.

Van donar el nom de Europa a les terres que van recórrer en la seva cerca. Al Cel, la Constel·lació de Taure recorda la transformació de Zeus en un Bou.

Asterió, el Rei de Creta, va criar i estimar els fills de Europa com si fossin seus. Passaats uns anys va donar el tron de Creta a Minos. Els seus dos germans es van fer famosos pel sentit de la Justícia. Quan vanava a morir Hades els va nombrar membres del tribunal que jutjava els morts quan arribaven a Tartar.

15.- Ariadna i el laberint del Minotaure

Minos, “fill del Rei de Creta: Asterió” i Europa (una ex jove princesa filla d’Àgenor, Rei de Sidó i de la Reina de Tir (dues diutats  de Fenícia -que ara serien al Líban-, que va raptar Zeus fent-li Els tres fills abans es mentats (Minos, que ara és Rei de Creta, i  dos memebres del tribunal que jutjava els morts quan arrobaven al Tàrtar: Radamantis i Sarpèdon)...

Bé que Minos s’havia casat amb Pasífae, Filla d’Helios, el Sol, i que vivien feliços amb el seus fills van rebre un regal de Posidó: un magnífic bou blanc. Minos se’n va enmcapritxar i no el va voler sacrificar, en va matar un altre al seu lloc. Posidó ho va considerar una greu ofensa, iper castigar-lo, va fer que la seva dona, Pasífae: S’enamorés del bou.

Pasífae va sentir tal atracció que va fer construir (a Dèdal, el millor arquitecte i escultor de Creta) una vaca de fusta, o ella mateixa hi pogués entrar i amagar-se per seduir el bou. Així va succeir: El bou la va posseir i d’aquesta unió en va nàixer el Minotaure, un monstre amb cao de Bou i cos d’home, vilent i cruel i que s’alimentava de carn humana.ure i matat   

Minos en saber de la infidelitat de Pasífae i veient “el que  havia parit”, va decidir amagar-lo. Va fer construir, també a Dèdal, un laberint, del qual fos impossible sortir. I allà van tancar la bèstia filla del regal de Posidó i Pasífae, la dona de Minos.

En el laberint no entrava ni la llum del Sol; amb tortuosos camins i cavernes, galeries que tenien al centre un gran espai obert on hi havia el Minotaure tancat. Assegut en un tron, i envoltat de torxes enceses. Allí esperava la carn humana que li feien arribar per atipar-se. Mentrestant, Creta i Atenes estaven en guerra. Creta teia assetjada Atenes. La ciutat estava devastada per la fam, la set i la pesta. Finalment, Egeu, Rei d’Atenes, es va rendir davant Minos; i aquest li va imposar com a càstig anual,  que enviés set donzelles i set nois a Creta per alimentar el temible Minotaure. Després d’una llarga absència.

Any rere any els soldats de Minos arribaven a Atenes i s’empotaven les víctimes. Fins que un dia Teseu, fill del Rei d’Atenes, en saber tot el què passava quan va arribar; va decidir deixar-se  atrapar pels soldats, per poder arribar a l’animal i matar-lo.

Quan els presoners van arribar de Creta, Ariadna, filla de Minos, es fa fixar el Teseu. Era, Teseu, alt, fort i molt bell. Se li va acostar i li va dir que l’ajudaria a matar el Minotaure. Ariadna ve demanar consell a Dèdal (una mena de Leonardo da Vinci, que sabia de tot), -i que en un principi es va negar a parlar-li’n- ja que: patia per si Minos, ell Rei, se n’assabentava: li va explicar a Ariadna que per matar el Minotaure se li havia de tallar un corn i amb aquesta pròpia arma li podria travessar la pell al Minotaure. Ariadna li va explicar a Teseu mentre era a la presó:

-            Agafa aquest cordill. Així, podràs tornar... I li va trametre les indicacions de Dèdal.

Tesseu va anar desenrotllant el cordill cap a dintre el Laberint.Quan va arribar davant del Minotaure, la bèstia famolenca es va llançar sobre ell. Teseu es v,a apartar, i d’un cop d’espasa li va tallar un corn/banya.

El bou, va bramar de dolor i es va retorçar sobre si mateix. Teseu ho va aprofitar per clavar-li profundament la banya al ventre. El monstre va caurea terra, ferit de mort. Semblà que no n’hi havia prou; però al final va expirar. Teseu va tornar sense perdre temps seguint el cordill.

Amb na Ariadna van fugr cap al port on els esperava un vaixell. Quan Minos es va assabentar de la mort del Minotaure, va sentir alegria. Però també dolor perquè Ariadna, la seva filla l’havia abandonat; i el va indignar que els presoners haguessin fugit enmig d’una guàrdia distreta.

Va fer cridar Dèdal; però ell negar haver-los dit res. Minos no el va creure, i va estar a punt de condemnar-lo a mort; Però Dèdal era un arquitecte excel·lent i... per això va idear un càstig que li va semblar millor que la mort: Deixar-los a ell i el seu fill tancats per sempre a dins el laberinte queells mateixos havien cosnstruit.

16.-Dèdal i Ícar.

Dèdal, era descendent del Primer Rei d’Atenes i tenia fama de ser l’Artista més enginyós de la seva època. Era arquitecte, escultor i inventor. Al seu Taller treballava un seu nebot. Amb els anys el nebot l’avança en comandes i beneficis. Així que li encarregaven més feina que a Dèdal. Dèdal es va molestar tant que, el va matar. El crim s’esbrinà i com  acàstig el van fer marxar d’Atenes. Marxà a Creta (una illa) on el Rei Minos el va acollir complagut, perquè coneixia la seva fama, i, el va nomenar arquitecte reial.

Dèdal va tenir un fill amb una esclava de Palau al que va anomenar Ícar. Des de petit va treballar al nou Taller de som pare. Va esdevenir, amb les indicacions de som pare un arquitecte hàbil i un artista. Van construir el Laberint del minotaure, on com a càstig per haver revelat a Ariadna, una filla del Rei MInos el secret del Minotaure (lo de tallar-li una banya i clavar-li (donat que no hi havia res més esmolat que la banya per travessar-li la pell; explicant-li a Ariadna i ella a Teseu (fill del rei d’Atenes, on el mateix exèrcit de Minos anava a buscar 7 i 7 nois i noies per alimentar el monstre fill de la seva esposa embogida per una maledicció de Posidó).

Així que tenm a Dèdal i Ícar tancats al Labeint per passar-hi la resta de les seves vides. Des de l’espai obert contemplaven elsfalcons que volaven ala part alta del Cel blau. I es construiran unes ales de cera...

 (això us recordarà al’acudit del Català , el Grec i el Portuguès que cada Nació ha creat una nau espaial que: Els Grecs van a Mart i tornen. Els Portuguesos vana Mart i entornant fan escala a La Lluna i sense repostar! Els catalans diuen: “nosatrus hem fetun cohet que va al SOL!”

Salten els altres dos: “Al Sol? Si nada más acercar-se se derritiría!” i els Catalans comenten : “Sí home! Què et penses? Que hi hem anat de dia, o què? burro!

Doncs bé entre la cera i les plomes que queien cada dia de falcons es van fer unes ales i volaven tan alt que acompanyaven els falcons, Dèdal, havia advertit a Ícar que no s’alcés massa perquè el Sol li podia desfer les ales de Cera. I volant li cridava som pare el mateix. Però embriagat seguí amunt, i va caure al Mar. Sense cap protecció i morí. Dèdal va marxar a Sicília i li crea un Mausoleu on hi penjà les seves ales.

17.- Sísif

Sísif era descendent de Posidó, Déu del Mar, i Rei a la ciutat de Corint.Sísif, tenia fama d’astut i també d’interssat i avar (sempre intentava traure profit de qualsevol situació.

Un dia, des d’un monticle on pujava sovint per contemplar la ciutat i el seuport marítim, va veure Zeus que raptava una noia i se l’enduia. Era, es tractava de la Proncesa Egina, filla d’Asop, déú dels rius. S´sif callà fins que va confessar-li a Asop, el pare dela ninfa raptada per Zeus A CANVI de fer arribar aigua a la seva ciutat i de fer-hi brollar una font d’aigua cristal·lina. Llavors li va explicar qui havia raptat la seva d¡filla Egina: “Ha estat Zeus.”

Era evident que Zeus s’enfadaria amb el reietó local, [“arribats a Yakri (Birmània) ens acollí...”; que diu Pare Calders a “Els Catalans pel Món” (1979)] i Zeus va fer anar a Tánatos (la Mort) a cercar a Sísif. Sisíf li digué  a la seva dona que “no l’enterrés, que els que se’ls enterra no van ni al Cel ni al Tartar sinó que vaguen per sempre entre  Tàrtar i el món dels vius.+

Quan Sísuf va arribar al costat de Hades li va explicar que la seva dona no l’havia volgut enterrar, i que el deixessin anar a castigar-la. Va convèncer Hades i va rtornar. La segona vegada que vingué Tánatos el va enredar i tancar en un calaboç. Ningú no moria i el Momn corria el perill d’estar massa habitat. Tot i això va provocar que Zeus reunís el Consell dels Déus (“Earlier before than England!”(wur deia Pau Casals a la Seu de la ONU, l’any del Senyor de 24 Oct 1971).

Sísif va ser condemnat a un càstig terrible: Empènyer una roca grandiosa cap al cim d’un turó i deixar-la Rodolar avall una i una altra vegada... I així etrenament.

18.- Pigmalió

Pigmalió era Rei de Xipre (una altra illa), amés de un gran escultor, i sacerdot del temple dedicat a Afrodita, la deessa de l’Amor. No veia cap dona apta de suficient boniquesa i tot i que cada dia escolpia dones més i més belles, al final noen comptava cap de suficientment... comparable a Afrodita..

Un dia va decidir que crearia la més perfecta. Hi treballà durant mesos. Passava nits sense dormir. Somiant la cara i donant forma al seu cos, treballant els més mínims detalls. El resultat va ésser una estàtua molt bella. Molt més que les altres. Semblava una dona real i Pigmalió se’n va enamorar. L’anomenà Galatea.

Fins al punt que l’anava a veure al taller cada dia, li posava roba i joies, l’estenia sobre coixins, li pintava els llavis...

S¡’acostaven les Festes en Honor d’Afrodita i tota l’illa esperava la data. Veia gent de tot arreu, a donar-li ofrenes, i demanar-li desitjos. Pigmalió s’agenollà davant la deessa i li demanà “que donés vida a la seva estàtua” -així, simplificant-.

Afrodita l’escoltà. Feu encendre una gran flama sobre l’altar tres vegades seguides; però no van entendre aquell senyal. En tornar a casa va anar a veure la seva dona estimada de marbre i es trobè una calidesa que no tenia el marbre.

Va recórre el cos de l’estàtua i i va semblar suau i tot. La besà amb passió la dona envermellí i obrí els ulls. Era una dona real! La va cobrir de petons. Era l’home més feliç de la terra! De seguida es va agenollar i va donar gràcies a Afrodita. La deessa se li va aparèixer i els va beneir:

-            Tens la dona que et mereixes, Pigmalió, Rei de Xipre!. Estíma-la i fes-la feliç.

I així va ésser. Ells dos es van casar i de la seva unió en va sortir una nena: Pafos.

EN Honor a Afrodita va fundar una ciutat amb aquest nom al sud Oest de l’illa, on van dedicar un Temple a la deessa.

19.- Eco i Narcís

Eco, era una nimfa del bosc de les muntanyes de prop d’Atenes. Zeus li havia encomant que sempre seguís la seva dona (llavors): Hera, i que conversés amb ella per  distreure-la, així ell tenia més llibertat pèr les seves aventures amoroses.

Donat que a Eco, justament li agradava molt parlar, complia l’encomanament de bln grat i xerrava amb Hera. Un dia va sentir rialles i gemecs i va veure Zeius fent l’amor amb una nimfa del bosc. Va retocedir sense que Zeus se mn’adonés, ja que podia ser molt violent si s’irritava.

Al cap de poca estona es va trobar amb Hera. I va mirar de dissimular. Hera buscava el seu marit. Lihavia semblat reconèixer la veu: Forta, potent barrejada amb riures i gemecs... femenins.

-            Has vist el meu marit? -M’ha semblat sentir-li la veu-.

-            Estàs confosa.

-            He passat tot el dia per pratsi boscos i no l’he vist.Potser eren les veus dels pastors...

Eco temia la reacció d’Hera, si descobria que l’havia mentit; però encara temia més la de Zeus si el delatava. Va continuar xerrant sense parar per evitar que la Deessa li fes més preguntes. Hera soospità i s’enfilà a un monticle i va veure Zeus, que caminava agafant per la cintura una dona jove i bella.

Llavors Hera descarregà tot la seva ràbia vers Eco i la v condemnar a no xerrar mai més i només poder repetir lo darrer que li havien dit. Hera sabia que Eco era molt xerraire. I que li agradava molt xerrar. Eco va fugir a una cova.

Al mateix indret de bosc també vivia Narcís; un kove tant bell i atractiu que tothom qui el veia se n’enamorava. Això l’hava convertit en presumit i vanitós. Narcís pensava que ningú mereixia el seu amor,i refusava tothom qui li ho proposava.

Ja quan va néixer un endeví va dir als seus pares, que evitessin que es veiés ell mateix; perquè s’enamorari a de la seva pròpia figura. I allò li podria causar la mort.

Un dia, passejant pel bosc es va trobar amb Eco que se n’enamorà de seguida. Se li va acostar però no podia dir-li res. Narcís preguntà:

-            Qui ets?

Ella només va poder dir:

-            Ets, ets?

-            Què hi fas en aquest bosc?

-            Bosc, bosc -va repetir ella.-

La va prendre per una mica pertorbada, doncs ella l’havia intentat abraçar. Narcís va marxar ràpidament. Eco, va anar  amagar-se a la cova. Trista i avergonyida. Ni menjava ni bevia. I va morir de tristesa. El seu cos va desaparèixer, com tots els cossos amb els anys; però hi ha qui diu que encara se la por¡t sentir quan entrem a la cova on vivia, repetint el que diguem.

Narcís, aquell dia va arribar a una font, i va beure aigua i va reposar. De sobte va acostar-se a un petit estany que hi havia allà i Narcís es va veure lla mateix reflectit a l’aigua; però no sabia qui era aquella figura. Amb tot havia trobat algú prou bell per merèixer el seu amor.

El volgué besar dues o tres vegades; però en apropar-se, la seva cara s’esvaïa i sense saber-ho s’estav enamorant d’ell mateix.

Narcís es va desesperar, i caigué a l’aigua on morí perquè no sabia nedar. Al costat de l’estany hi van sortir unes flors grogues  queles nimfes del bosc, que saben tot el que hi passa van anomenar narcisos:

Un Narcís. La foto, informa que es tracta d’una foto presa al Jardí Botànic de Münich